Estat de Salut Crític

Ja s’han constituït tots els ajuntament de Catalunya. Les eleccions de 22 maig es desenvoluparen enmig de la mobilització social més gran dels últims anys. Gent de totes les edats i procedències. Gent que no i que sí s’havien mobilitzat en altres ocasions, varen decidir sortir a denunciar les falles d’aquest sistema democràtic i l’abús i descontrol del sistema economico-financer, aportant propostes de millora d’aquest nostre sistema democràtic.

Tenim un sistema democràtic malalt. Un gran percentatge de la població amb dret a vot no l’exerceix. Votar o no votar, és un dret que la ciutadania pot exercir i totes dues opcions són igual de legítimes. La gent cada vegada va menys a votar; aquest és un dels indicadors principals que la democràcia està malalta. Quan analitzem els resultats d’unes eleccions, massa cops només s’analitza els resultats dels que han exercit el dret a vot, i sobre els que no ho han fet es resumeix amb un simple “desafecció política”. La població no vota per molts i diversos motius. Tenim nombrosos exemples on la gent exerceix el seu dret a votar, perquè en l’exercici d’aquell dret hi veu una utilitat, una opció d’incidir i decidir el seu futur. Tenim el cas recent d’Itàlia, on el passat 12 de juny es va realitzar un referèndum amb quatre preguntes; dues contra la privatització de l’aigua i a favor de la gestió pública i no lucrativa, l’altre sobre l’abandonament de l’energia nuclear a Itàlia i la última sobre la immunitat dels càrrecs institucionals, promoguts per diferents moviments socials de base. Un referèndum que necessitava el 50% més un del cens perquè fos vinculant. La convocatòria del referèndum va estar acompanyada d’un silenci mediàtic considerable, i on el mateix primer ministre aconsellava aquell diumenge anar a la platja enlloc d’anar a votar. Els resultats clamorosos,  varen arribar a una participació del 57% (més participació que en molts municipis e Catalunya), on més del 95% dels que exerciren el seu dret a vot (més de 25 milions), votaren a favor de la gestió pública, contra la impunitat i contra les nuclears. En l’escenari actual, d’una llarga i progressiva pèrdua de control democràtic per part de la població, una reducció de les institucions públiques a la mínima expressió i on el sistema economico-financer que condiciona les nostres vides està fora de control democràtic, la ciutadania ha decidit, en gran massa, no exercir el seu dret a votar.

Perquè no s’impulsa el retorn de certes institucions cabdals al control democràtic de la ciutadania? Quan tardarem a donar-nos compte que necessitem un sistema bancari públic sota control democràtic, per tal que la ciutadania pugui incidir sobre les decisions econòmiques? No com en l’actualitat, on els polítics segueixen les polítiques que la Banca els dicta, la mateixa Banca que controla el sistema financer internacional. Perquè encara es segueix insistint en que cal desregular-ho gairebé tot, quan aquesta manca de regulació ens ha dut la situació actual? En què ens volen convertir? La Banca, que controla la vida de la ciutadania, està fora del sistema democràtic i legal, i és la principal interessada en mantenir els paradisos fiscals. El Banco Santander amb 8.189M€ de benefici el 2010, compta amb 59 societats en paradisos fiscals. La mateixa Banca que ha rebut una injecció de 150.000 M€ de fons públics en detriment dels serveis públics i del benestar de tota la ciutadania, en especial els que tenen menys recursos. El premi nobel d’economia Paul Krugman, va publicar en el seu blog del New York Times que Islàndia ja mostrava símptomes de recuperació en contraposició al cas d’Irlanda que encara no en mostrava, i inclús des del punt de vista dels inversors la opció escollida per Islàndia de no socialitzar les pèrdues, era millor opció que no la sempre utilitzada de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. En aquest escenari, perquè es segueix impulsant la concessió de serveis públics d’aigua en mans del sector privat, que en comptes de reinvertir en la millora del servei públic, reparteix els dividends entre els accionistes? Aigües de Barcelona (Grup AGBAR) va repartir, a la junta d’accionistes celebrada el 28 de juny de 2011, 90M€ de dividends entre els accionistes del resultat de l’exercici del 2010, el mateix any que va acomiadar 194 treballadors/es. Això és el que volem? No hagués estat millor poder reinvertir-ho en la millora de la xarxa dels diferents municipis? De quina crisi estem parlant? Una crisi, millor dit una reforma neoliberal que l’anomenen “crisis”, que l’estan pagant els treballadors i les treballadores. Tot això, passa en una “crisi” passa on s’està produint la concentració de capital més important de la història recent.

Després d’un procés de reducció del paper de l’estat iniciat a finals dels anys 70, i que al llarg dels anys 90 i 2000 es va accentuar amb un procés de desregulació, ens ha portat a la situació de tenir les institucions democràtiques buides de continguts, de capacitat de control i d’execució. S’ha deixat fora del sistema democràtic el sistema economico-financer i la banca, el poder polític només acata decisions. Cal que reomplim el sistema democràtic i les institucions públiques de capacitat de decisió, execució i control, cal tornar el sistema democràtic com a eina real de la ciutadania i dels pobles. Cal tornar el poder econòmic a l’esfera de “lo públic” i comunitari, sota control democràtic. Potser, quan tornem a dotar de sentit aquest nostre sistema, començarem a redreçar-lo i sortirem d’aquest Estat de Salut Crític. Per aquests canvis, cal crear processos que comptin amb la intel·ligència col·lectiva, hi hem de ser totes i tots, cadascú des del seu àmbit.

El Cànon i la Llei Òmnibus asseguren el negoci privat de l’aigua

El passat 2 de juny, Lluís Recorder, Conseller de Territori i Sostenibilitat, anunciava la pujada del cànon de l’aigua argumentant la possible fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). L’endemà es presentava l’avantprojecte de la Llei Òmnibus, que planteja una gran reforma de la llei d’Aigües i de les seves institucions públiques. Cal recordar que la Llei Òmnibus és la transposició de la Directiva Europea relativa a serveis de Mercat Interior (més coneguda per Directiva Bolkenstein). Directiva que en el seu moment es va obrir un gran debat en el sí de la Unió Europea per l’impuls de polítiques neoliberals i la pretesa obligació a la privatització. Finalment, els serveis públics d’aigua van quedar-ne exclusos, gràcies a la mobilització social, però això avui podria canviar.

Es coneix que el dèficit de l’ACA és de més de 1500M€, i el d’Aigües Ter Llobregat (ATL) de més de 500M€. Però hem de recordar que en la creació de l’ACA ja hi havia un “forat” de més de 500M€. Fa temps que el cost de la gestió del cicle integral de l’aigua està cobert de forma desigual. Així, hi ha parts d’aquest cicle amb fort beneficis, com és l’abastament en baixa, i hi ha altres parts amb un gran dèficit com és el clavegueram i altres serveis que no cobreixen ni el 25% del seu costos.

Mentre el Conseller parla d’augmentar un 4,5%, un punt per sobre de l’IPC, hem de tenir present que durant el 2010 es va autoritzar l’augment de la tarifa d’abastament en baixa a l’àrea metropolitana, gestionada principalment pel Grup AGBAR, en més d’un 8%, mentre que el cànon de l’aigua es va congelar. Aquest fet, no és aïllat, és recurrent des de la creació de l’ACA l’any 2000. Durant aquest període les obligacions legals de l’Agència han augmentat, com obliga la Directiva Marc de l’Aigua Europea. Així mateix, el cànon de l’aigua només s’ha augmentat l’IPC o poc més, amb arguments de pors polítiques i per ser un tema altament sensible. Però durant aquest anys, els mateixos que no s’han atrevit a augmentar el cànon de l’aigua, d’un i altre color polític, s’han atrevit a augmentar les tarifes del sector privat de l’aigua i han permès augmentar-ne els seus beneficis. Un sector privat que té uns beneficis extraordinaris que permeten comprar la Torre Agbar per més de 160 milions d’euros però que no estan generant llocs de treball, sinó que acomiaden a 194 treballadors/es (amb unes 160 jubilacions anticipades).

És evident que el cànon de l’aigua s’està utilitzant com a cortina de fum per avortar el debat de la reforma de fons, la reforma de la Llei d’Aigües, que està inclosa en l’Avantprojecte de la Llei Òmnibus. Una reforma que obre la porta a la privatització d’ATL, a la desregulació de la gestió del cicle integral de l’aigua i a l’eliminació d’espais oberts de participació ciutadana. Aquesta desregulació comporta augmentar la mercantilització del medi i hipoteca la nostra qualitat ambiental, a més de la nostra dignitat. S’han presentat més de 1200 d’al·legacions, només per temes d’aigua. Mentre debatem sobre el cànon, ells impulsen reformes normatives de gran transcendència social i impacte que faran que d’aquí poc no es pugui ni discutir sobre l’augment del cànon ni sobre les grans línies estratègiques de l’aigua i el seu model de gestió, ja que la reforma proposa que molts acords només precisin d’un Acord de Govern, sense la necessitat de que es tramitin al parlament.

En aquets moments cal un exercici de transparència. Donar únicament la xifra del deute no és aportar la informació necessària sinó que és generar alarma. L’ACA des de la seva creació té un deute de més de 500M€. Si hi ha transparencia en la gestió, la ciutadania podrà entendre quina és la situació real. Era necessari que el Conseller expliquès quin percentatge del cànon se’n va a pagar interessos dels bancs (90M€, publicat per El Economista), com s’han reduït les dietes dels membres del Consell d’Administració i dels membres de Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua, quina quantitat s’inverteix en protocol, inauguracions,etc.

El debat fonamental és sobre quin model de gestió de l’aigua volem. Sempre, però especialment en aquest moments de “crisi”, volem una gestió de l’aigua sense ànim de lucre, on el control absolut sigui democràtic i no del mercat i on es dugui terme la gestió de l’aigua sota els principis de servei públic.

La situació actual de les institucions públiques no ha estat provocada ni pels treballadors i les treballadores ni per la ciutadania del país. Per tant, hem de ser honestos. Volem que a la gestió de l’aigua de tota Catalunya li passi el mateix que a Aigües de Barcelona? (Aigües de Barcelona – Grup AGBAR controlada en un 75% pel francès Grup Suez, del qual el Govern de França en controla aproximadament el 10%). Volem impulsar lleis en les que tingui més poder de decisió el govern de França que el de Catalunya? Volem seguir considerant l’aigua com a una mercaderia, gestionada sota la lògica del mercat i no amb vocació de servei públic de qualitat? Encara som a temps de canviar el rumb.

Si finalment es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua es deixarà en mans del sector privat totes aquelles accions que actualment no tenen pèrdues i generen beneficis, i pel sector públic quedaran aquells altres que no estan totalment cobertes econòmicament. Per tant, perdrem la possibilitat de destinar resultats positius a altres serveis amb resultats negatius i equilibrar el resultats econòmics del serveis públics i de les institucions públiques que els gestionen. Si es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua, no farà res més que agreujar la situació econòmica de les nostres institucions públiques, la ciutadania haurà de pagar els beneficis del sector privat i el deute del sector públic. És una aventura que, tot i que a la banca li interessa, la ciutadania ha de denunciar.

Itàlia vota Sí a la gestió pública de l’aigua i a l’eliminació de l’ànim de lucre en la seva gestió

El 12 i 13 de juny a Itàlia seran recordats. A través d’un procés llarg i ple d’obstacles, la societat civil italiana ha demostrat, al poder polític i econòmic i al món sencer, que existeixen més enllà de ser simples clients o electors que poden exercir el seu vot cada quatre anys.  Durant aquests dos dies, s’han celebrat quatre referèndums: contra la llei que obligava a la privatització del serveis públics d’aigua i sanejament; contra la llei que imposava un impost al servei d’aigua que augmentava entre el 7% i el 15% sobre l’import de la tarifa; per aturar el pla d’energia nuclear del govern; i per últim, contra la llei del Legítimo Impedimento, que permet al president del govern esquivar la justícia per compromisos institucionals.

El procés de construcció ciutadana per arribar a la celebració dels referèndums relatius a l’aigua, s’inicia el 2005 amb la construcció d’un front social d’àmbit estatal amb l’objectiu de defensar l’aigua com a bé comú i que desemboca en la creació del Fòrum Italià del Moviment per l’Aigua com a espai permanent de coordinació. Un moviment que ha aglutinat diferents moviments socials, culturals, polítics i institucions, així com persones individuals que han promogut la visió de l’aigua com un bé comú de la humanitat que no es pot mercantilitzar. Entenen, per tant, que l’aigua i la seva gestió han d’estar fora de la lògica del mercat i que la mateixa és una oportunitat per aprofundir en la democratització de la societat.

El Moviment per l’Aigua Italià pren la iniciativa i decideix presentar una Llei d’Iniciativa Popular amb l’objectiu de tutelar l’aigua i la seva qualitat des de l’esfera pública, remunicipalitzar la gestió del servei i garantir la participació de la ciutadania en el mateix. Per poder celebrar el referèndum,  la llei estableix que cal presentar com a mínim 500.000 signatures. El Moviment per l’Aigua va recollir més de 1,4 milions de signatures, més que qualsevol altre referèndum en la història d’Itàlia. El passat 12 de gener el Tribunal Constitucional d’Itàlia va acceptar celebrar dos dels tres referèndums sol•licitats –no va acceptar celebrar el referèndum destinat a promoure la gestió del recurs per un operador públic -. El President de la República va designar el 12 de juny per a que se celebressin. Per a que els referèndums fossin vinculants calia que la participació fos del 50% més 1 del cens total.

La participació ha estat del 58%, per tant, primer triomf, el referèndum és vinculant. Els resultats són aclaparadors, més del 95% ha votat en contra de la privatització dels serveis públics i més del 96% en contra de l’impost. Representen més de 25 milions d’italians i italianes que han votat en contra de la privatització de l’aigua i la seva gestió mercantil. Per tant, el govern Itàlia modificarà la llei tal i com quedava recollida al referèndum.

Aquests resultats, s’han assolit per un moviment ciutadà construït des de la base, que ha aglutinat diferents sectors de la societat, però que no ho ha tingut fàcil. Aquest moviment amb moltes organitzacions de base repartides per tota Itàlia, varen aconseguir més de 1,4 milions de signatures, i ara han aconseguit mobilitzar més de 25 Milions d’italians. S’ha assolit tot i el poc recolzament institucional i mediàtic i amb molts pocs recursos. Aquesta és una de les moltes lluites que exemplifica la de David contra Goliat, on es demostra que treballant tots i totes junts podem canviar les coses, fins hi tot aquelles que ens volen fer creure inamovibles. El Moviment per l’Aigua d’Itàlia ha perseguit un somni, el somni que l’aigua estigui fora de la lògica del mercat, sigui gestionada pel sector públic i tingui la vocació de servei per a la ciutadania, i ha obert una porta a la democratització de nous espais de la nostra vida, han aconseguit una primera victòria, felicitats. Un exemple a seguir a Catalunya, a Europa i al món.

Jaume Delclòs i Lidia Serrano

Plouen mentides

Sr. Felip Puig, l’escriu una de les persones que va ser ferida pels Mossos d’Esquadra, 8 punts i moltes contusions. Ahir amb la seva compareixença al parlament vaig quedar esfereït. Vostè, va afirmar que no s’esperaven la resposta tant violenta dels manifestants. Sr.  Puig, tothom ho ha vist, per sort. Hi ha moltes imatges que mostren la resistència pacífica dels manifestants. Estàvem asseguts a terra, amb les mans enlaire, això és violència? Això es diu manifestar-se pacíficament,  això es diu defensar un futur digne pels nostres fills i filles, això es diu exercir els nostres drets elementals i bàsics de manifestació. Encara no he sentit res sobre el fet que tots els agents portaven la seva identificació tapada, identificació que la llei obliga a anar a un lloc visible, i ,vostè, d’això no en diu res. Sr. Puig Dimiteixi, prous mentides i mentiders. Aquest nostre País estimat es mereix responsables que estiguin a l’alçada. Dimiteixi. El PSC i ERC quan pensen demanar la seva dimissió? Sr. Artur Mas, cessi el seu Conseller d’Interior. Vostè va dir “Govern dels millors”? De moment té el “Govern dels mentiders”.

Codi ètic? Que no ens enganyin

El passat 27 de maig, m’aixeco amb un missatge al mòbil de la meva companya “estan desallotjant Plaça Catalunya”. Ràpid, em calço, agafo la bici, i em dirigeixo cap allà. Mentre baixo amb la bici em ressonen pel cap les declaracions de Felip Puig, Conseller d’Interior, que "patia per la seguretat dels acampats". Em trobo a diferents amics i amigues, treballadors/es d’ajuntaments, de cooperatives, d’organitzacions socials, com podeu veure tots uns antisistema. Jo mateix treballo en una empresa pública de la Generalitat de Catalunya, sóc un antisistema. Gent gran emocionada fent parlaments, i agraint el que estem intentant fer pels seus nets i netes.

Ens asseiem a terra, la gent està nerviosa, ningú es pot creure aquell dispositiu amb l’excusa de netejar. Un incís, al mateix Conseller el va trair el subconscient, en la roda premsa de la tarda es va ‘equivocar’ fins a dos cops dient desallotjar, per tot seguit rectificar i dir netejar. Tots i totes ben mentalitzats per fer resistència pacífica no violenta. I així ho fem. Asseguts a terra, braços amunt o agafats amb els companys i companyes del voltant. A partir d’aquí el resum ja el sabeu, 121 ferits, en el meu cas, 8 punts de sutura: 4 al cap, 2 al llavi i 2 al colze. La força bruta i irracional no ha pogut amb la resposta pacífica de la ciutadania. La mobilització continua, seguim debatent, fent propostes i articulant un moviment integrador on tothom i té cabuda.

A partir d’aquí rebo infinitat de trucades i e-mails de suport. En certs moments, em sento superat. No em canso de repetir que això ha de continuar, el camí és llarg i complicat però tenim el deure moral d’actuar, pels nostres fills, filles, nebodes, nebots, nétes i nets. Sorprès, rebo un missatge pel facebook, de l’alcalde Figueres, Santi Vila. Em diu ‘Ei Jaume, he sabut que aquest matí a bcn t’han fet mal. Estàs bé? Em sap greu.’. Em sorprèn que m’escrigui, tot i això li agreixo per la part humana.

Aprofito aquest article per donar-li les gràcies públicament i, com a figura política rellevant de Figueres i de la Província de Girona, demanar-li diferents coses com a ‘polític’ i membre del partit que governa a la Generalitat. 

Primer de tot, ja fa temps, abans de les eleccions vaig llegir que Santi Vila demanava/impulsava un codi ètic en la política (crec que s’ha d’acotar el concepte política de la qual ell parla. Ell només fa referència a la política de partits, la que fan les entitats i molta altra gent també és política, per sort). Dit això, l’Alcalde Vila crec que té una oportunitat magnífica per prendre la bandera del que pregonava abans de les eleccions. A partir dels fets que varen succeir a Barcelona, cal que impulsi un debat intern en el seu partit. Un debat intern que ha de començar per l’assumpció d’errors, ja que en tota la política se’n cometen i aquest errors s’han de pagar en dimissions, per tant en nom de la ètica que pregonaves, espero que exigeixis la dimissió del Conseller d’Interior Felip Puig.

En el marc d’aquesta ètica que parlava, ja que és partit de Govern, li toca posar fi a l’absència de números identificatius dels Mossos d’Esquadra que varen actuar a Plaça Catalunya, un fet massa habitual. Cap, però Cap anava identificat com estableix la llei, i espero que pel bé de la ètica en la política que pregonava ho exigeixi  i es compleixi la Llei.

Recordo que el seu partit, que governa, va abolir el codi ètic dels Mossos d’Esquadra, que potser s’havia de reformar, però no eliminar. També, el seu partit va eliminar les càmeres de les comissaries. Aquestes donaven garanties als detinguts i als mateixos agents, iniciatives, ambdues iniciatives, pioneres a Europa. Per contra com a partit i Govern heu donat una de les pitjors imatges que es pot donar al món del nostre estimat país, prepotència, brutalitat i desconeixement de la realitat. 

Per moure qualsevol d’aquestes iniciatives, com a persona que vol promoure ètica en la política, té tot el meu suport, aniré allà on faci falta i a on em demani. Llavors em creuré i ens creurem que potser sí que té una mínima intenció de realment impulsar una nova ètica en la política i per sobre de tot garantir els Drets Humans, com el Dret de reunió.

Les trobades i la mobilització continuen, són moviments molt interessants. Per sort, assistim a les reunions i trobem cares noves, gent que no havíem vist mai en trobades i moviments. Aquest moviment ha aconseguit sumar noves persones, on tots i totes hi participem com a simples ciutadans i ciutadanes, aportem el nostre coneixement i experiència, cadascú des del seu camp i aprenent dels altres. Animo a tothom a assistir a les assemblees del seu municipi, a sumar, a construir un moviment que arreu del món estan mirant amb il·lusió i alegria. Som milions les persones compromesos en aquesta lluita, joves, dones, nenes, nens, avis i avies d’arreu del món. Aquest moviment està ple d’esperança. Hem començat a fer caminar la PARAULA i això ja no es pot aturar.

Pel bé de tots plegats

Dia 22-M, passen  5 minuts de les 9 del matí. Arribo a la mesa electoral per presentar-me com apoderat, en representació d’una jove formació política. La primera vegada que faig aquest paper. Se’m fa estrany posar-me un identificació a la samarreta. On diu “APODERAT/DA”. M’ha tocat un col·legi que està dins un asil de gent gran.

Primera sorpresa meva, quan entro al col·legi, hi ha cua per votar! Sorprès i sense voler molestar, m’assec a una cadira que hi ha a un lateral, i ,des d’allà estan, miro si hi ha les paperetes de totes les formacions. Fet aquest primer cop d’ull, miro la gent com vota. Segona sorpresa, molt a prop de l’urna entre els votants, de peu, els apoderats saluden i segueixen atentament les votacions, això sí, en un lloc ben visible porten el distintiu que són apoderats i llueixen el nom del seu partit polític. Tercera sorpresa, entre la gent congregada per votar, hi ha una senyora que treballa a l’asil, “ajuda” a votar a la gent gran, molts d’ells i elles desconcertats, porten la targeta del cens, però pocs el DNI o similar. Alguns demanen si amb això en fan prou, entre tots els hi expliquem que no. Mentre la senyora, va portant-los els DNI de perquè tots puguin exercir el seu dret.

Jo davant d’aquest xoc, decideixo que ja he vist prou, m’aixeco i me’n vaig, hi passaré un parell de cops més al llarg del dia i en el recompte, però que hi ha coses que han d’anar millor. D’acord, hem de garantir unes eleccions transparents i que no hi hagi el menor dubte, d’acord que la presència dels apoderats/des està plenament normativitzada, d’acord que hem de facilitar el vot a la gent gran ja que tenen mobilitat reduïda. Però, jo crec que hi ha un excés de pressió/visibilitat al voltant de la mesa electoral dels partits, hem de trobar mecanismes de transparència sense ser invasius. També, certs col·legis han de ser a prop de la gent amb poca mobilitat però potser no cal que siguin dins aquests edificis. Tot està dit amb ànims de millorar i pel bé de tots plegats.

24 de maig de 2011

Plaça Catalunya: la plaça de la il·lusió

El 15-M serà més recordat que no pas el 22-M. La ciutadania ha dit prou. La gent ha prés le carrer. Hem començat a caminar. Caminem amb la simpatia de tothom. Estem recuperant la il·lusió, entre els joves i no tant joves. Totes i tots som representats.

 Tenim un sistema de partits i uns partits, al seu servei i al serveis de les corporacions privades. Uns mitjans de comunicació al serveis d’aquestes corporacions privades i els seus partit. Un expresident que només sap criticar la “cultura del no” i ara crítica “després de d’indignació, què?”, no ha deixat més espai que la indignació. Una guàrdia urbana que quantificava en 800 les persones a Plaça Catalunya, volien dir 800 secretes i 7000 concentrats. Mentre a València desconnectaven les webcam, en la manifestació en defensa de TV3, a la ciutat a Barcelona desconnecten la de Plaça Catalunya, i cap partit es queixa. Senyors i senyores polítics de partits, vosaltres mateixos ens indigneu.

Hem decidit sortir al carrer i dir prou. Prou d’humiliacions. Prou de la connivència del poder polític-partidista amb el poder econòmic-financer. Prou retallades socials en nom de la crisi. Prou d’un sistema de democràtics de partits al servei del capital. Prou de destruir les institucions públiques de la ciutadania per interessos partidistes. Prou del poder del capital, bancs i les seves corporacions, que destrueixen les nostres vides i el planeta. Prou!.

Ja fa temps que ho hem entès, i ara diem prou. Si volem que ens respectin. Si volem decidir el nostre futur com a poble. Si volem construir una societat justa. Si volem recuperar el pols de la nostra vida, ho hem de fer el poble, les ciutadanes i els ciutadans. Vosaltres no ens representeu, esteu més interessats en els vostres interessos personals i de partit que de la gent. Si volem recuperar el poder el nostre futur, la gestió i control del sistema finances han de ser públics o autogestionats per la ciutadania, bancs públics amb participació i control social. Necessitem serveis públics, que encara que sembli redundant, han de ser gestionats i controlats sector públic i amb vocació de servei públic i al servei de la ciutadania.

Aquest moviment no s’acaba el 22-M, que ningú s’equivoqui. Comencem a construir poder popular. L’espurna de la il·lusió ja crema!

20 de maig de 2011