El passat 2 de juny, Lluís Recorder, Conseller de Territori i Sostenibilitat, anunciava la pujada del cànon de l’aigua argumentant la possible fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). L’endemà es presentava l’avantprojecte de la Llei Òmnibus, que planteja una gran reforma de la llei d’Aigües i de les seves institucions públiques. Cal recordar que la Llei Òmnibus és la transposició de la Directiva Europea relativa a serveis de Mercat Interior (més coneguda per Directiva Bolkenstein). Directiva que en el seu moment es va obrir un gran debat en el sí de la Unió Europea per l’impuls de polítiques neoliberals i la pretesa obligació a la privatització. Finalment, els serveis públics d’aigua van quedar-ne exclusos, gràcies a la mobilització social, però això avui podria canviar.
Es coneix que el dèficit de l’ACA és de més de 1500M€, i el d’Aigües Ter Llobregat (ATL) de més de 500M€. Però hem de recordar que en la creació de l’ACA ja hi havia un “forat” de més de 500M€. Fa temps que el cost de la gestió del cicle integral de l’aigua està cobert de forma desigual. Així, hi ha parts d’aquest cicle amb fort beneficis, com és l’abastament en baixa, i hi ha altres parts amb un gran dèficit com és el clavegueram i altres serveis que no cobreixen ni el 25% del seu costos.
Mentre el Conseller parla d’augmentar un 4,5%, un punt per sobre de l’IPC, hem de tenir present que durant el 2010 es va autoritzar l’augment de la tarifa d’abastament en baixa a l’àrea metropolitana, gestionada principalment pel Grup AGBAR, en més d’un 8%, mentre que el cànon de l’aigua es va congelar. Aquest fet, no és aïllat, és recurrent des de la creació de l’ACA l’any 2000. Durant aquest període les obligacions legals de l’Agència han augmentat, com obliga la Directiva Marc de l’Aigua Europea. Així mateix, el cànon de l’aigua només s’ha augmentat l’IPC o poc més, amb arguments de pors polítiques i per ser un tema altament sensible. Però durant aquest anys, els mateixos que no s’han atrevit a augmentar el cànon de l’aigua, d’un i altre color polític, s’han atrevit a augmentar les tarifes del sector privat de l’aigua i han permès augmentar-ne els seus beneficis. Un sector privat que té uns beneficis extraordinaris que permeten comprar la Torre Agbar per més de 160 milions d’euros però que no estan generant llocs de treball, sinó que acomiaden a 194 treballadors/es (amb unes 160 jubilacions anticipades).
És evident que el cànon de l’aigua s’està utilitzant com a cortina de fum per avortar el debat de la reforma de fons, la reforma de la Llei d’Aigües, que està inclosa en l’Avantprojecte de la Llei Òmnibus. Una reforma que obre la porta a la privatització d’ATL, a la desregulació de la gestió del cicle integral de l’aigua i a l’eliminació d’espais oberts de participació ciutadana. Aquesta desregulació comporta augmentar la mercantilització del medi i hipoteca la nostra qualitat ambiental, a més de la nostra dignitat. S’han presentat més de 1200 d’al·legacions, només per temes d’aigua. Mentre debatem sobre el cànon, ells impulsen reformes normatives de gran transcendència social i impacte que faran que d’aquí poc no es pugui ni discutir sobre l’augment del cànon ni sobre les grans línies estratègiques de l’aigua i el seu model de gestió, ja que la reforma proposa que molts acords només precisin d’un Acord de Govern, sense la necessitat de que es tramitin al parlament.
En aquets moments cal un exercici de transparència. Donar únicament la xifra del deute no és aportar la informació necessària sinó que és generar alarma. L’ACA des de la seva creació té un deute de més de 500M€. Si hi ha transparencia en la gestió, la ciutadania podrà entendre quina és la situació real. Era necessari que el Conseller expliquès quin percentatge del cànon se’n va a pagar interessos dels bancs (90M€, publicat per El Economista), com s’han reduït les dietes dels membres del Consell d’Administració i dels membres de Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua, quina quantitat s’inverteix en protocol, inauguracions,etc.
El debat fonamental és sobre quin model de gestió de l’aigua volem. Sempre, però especialment en aquest moments de “crisi”, volem una gestió de l’aigua sense ànim de lucre, on el control absolut sigui democràtic i no del mercat i on es dugui terme la gestió de l’aigua sota els principis de servei públic.
La situació actual de les institucions públiques no ha estat provocada ni pels treballadors i les treballadores ni per la ciutadania del país. Per tant, hem de ser honestos. Volem que a la gestió de l’aigua de tota Catalunya li passi el mateix que a Aigües de Barcelona? (Aigües de Barcelona – Grup AGBAR controlada en un 75% pel francès Grup Suez, del qual el Govern de França en controla aproximadament el 10%). Volem impulsar lleis en les que tingui més poder de decisió el govern de França que el de Catalunya? Volem seguir considerant l’aigua com a una mercaderia, gestionada sota la lògica del mercat i no amb vocació de servei públic de qualitat? Encara som a temps de canviar el rumb.
Si finalment es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua es deixarà en mans del sector privat totes aquelles accions que actualment no tenen pèrdues i generen beneficis, i pel sector públic quedaran aquells altres que no estan totalment cobertes econòmicament. Per tant, perdrem la possibilitat de destinar resultats positius a altres serveis amb resultats negatius i equilibrar el resultats econòmics del serveis públics i de les institucions públiques que els gestionen. Si es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua, no farà res més que agreujar la situació econòmica de les nostres institucions públiques, la ciutadania haurà de pagar els beneficis del sector privat i el deute del sector públic. És una aventura que, tot i que a la banca li interessa, la ciutadania ha de denunciar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada