S'han cobert de glòria

El dia 5 de febrer de 2013, passarà a la història de la ciutat de Figueres com un dels dies més grisos i opacs de la història recent de la ciutat. Aquest malaurat dia, té noms propis: Marta Felip i Josep Viñas.

Els fets: gener de 2012, la direcció presenta un ERO com a fet “inevitable” per a la viabilitat econòmica de l’empresa, i els/les treballadors/es paguen els plats trencats, 8% de reducció del salari. Al març la direcció de FISERSA, amb Santi Vila al capdavant, acomiada al director financer per més d’1/3 de l’”estalvi” de l’acord de l’ERO. Tardor 2012: amb la incorporació de Vilafant a FISERSA es deixa fora del Consell d’Administració a les tres forces menys votades al consistori figuerenc, la pluralitat molesta. A finals del 2012 es fa públic que l’actual gerent, el Sr. Viñas, tenia un contracte blindat fins a la seva jubilació, i aquest fet apart de ser amoral no s’ajustava ni a la llei, la solució impulsada per la nova l’Alcadessa continua sent un escàndol.

El gener del 2013, arriba la proposta estrella a càrrec de Marta Felip, en un context de reducció de la despesa pública, i d’una classe política totalment desprestigiada. La brillant idea de l’Alcaldessa és que es retribueixi els membres del Consell d’Administració amb 200€ per conseller i consell que assisteixi.

Com antic membre del Consell d’Administració, en representació de la CUP, hi vaig assistir menys del que hagués volgut: els horaris impossibles i la manca d’informació i debat en foren els principals motius. El comentari que més vegades vaig escoltar per part de Santi Vila va ser “serà ràpid”. Un Consell d’Administració on la pregunta i el debat s’entenia només com una crítica, no com un procés de deliberació i d’informació per aprofundir en les directrius de la direcció. En aquests últims dos anys no s’ha presentat cap document amb les línies d’actuació de FISERSA. Un òrgan que serveix exclusivament per legitimar l’actuació de la direcció.

Aquest fets, que no són pocs, passen desapercebuts a la ciutadania per la manca de voluntat del govern Municipal i la direcció de FISERSA d’enfortir el sentiment d’apropiació de la ciutadania vers aquest servei públic i bàsic. Avui hi ha la necessitat de crear nous espais on el conjunt de la ciutadania hi pugui participar: facilitant-los informació, compartint la diagnosis i recollint propostes pel futur del seu servei públic.

La ciutadania de Figueres necessita que es revoqui la decisió de pagar als membres del Consell d’Administració, recuperar els sous previs dels i les treballadores de FISERSA abans de la “farsa” de l’ERO, un contracte a l’actual Gerent que es renovi any a any en funció dels resultats i crear un servei públic del s. XXI: crear espais per a la participació ciutadana per enfortir i millorar la seva gestió pública. La gestió de l’aigua no és una qüestió d’experts, és una qüestió de totes i tots.

Ni ACCIONA Ni AGBAR, ATLL LA VOLEM PÚBLICA

L’actual croada del Govern de la Generalitat contra els serveis públics de Catalunya, amb els seus aliats i el silenci de molts altres, aquests dies està arribant al seu punt àlgid amb la publicació de la valoració de les ofertes liderades per dues empreses privades: ACCIONA (Controlada per capital espanyol) i AGBAR (controlada per capital francès).

La incongruència del Govern de Catalunya arriba a nivells insospitats. En un moment on la seva única proposta es la de demanar les necessàries estructures d’estat de Catalunya, mentre  promouen l’amnèsia col·lectiva en les retallades de drets i serveis socials i col·lectius més dràstiques de la democràcia, les poques estructures estratègiques que disposa el país sota control democràtic es volen mal vendre i deixar perdre.

Tenir estructures d’estat serien aquelles que garanteixin els drets i els serveis socials bàsics, que aquest Govern ha desmantellat, seria controlar i gestionar aquells sectors estratègics, com l’aigua, entre moltes altres qüestions que aquest Govern té al punt de mira per a desmuntar-los. Gestionar l’aigua i exercir el seu control és un dels pilars bàsics en la construcció d’un estat democràtic, on la gent està per davant dels interessos econòmics i de les polítiques neoliberals. Com bé sabem, l’aigua és vida. El camí és seguir ampliant el control democràtic i la transparència de gestió dels serveis públics d’aigua. Ara, privatitzar? Les  condicions per concessionar ATLL són: pagar d’entrada 300M€, 700M€ en els pròxims 50 anys i una inversió de 132M€. A qui es vol prendre el pèl? ATLL abasteix a 5 milions de catalans i catalanes. Està valorada en més 1400M€ (memòria ATLL 2010). Té un deute de 700M€. En els últims 20 anys s’ha invertit més de 1800M€. Qui pagarà aquestes inversions? Com sempre, el Poble de Catalunya. Insisteixo, a qui volen prendre el pèl? Volen impulsar estructures d’estat on un ciutadà francès tingui més poder de decisió que qualsevol ciutadà català? Com passa amb la gestió d’Aigües de Barcelona filial de Transnacional francesa SUEZ.  Que els interessos del capital espanyol o francès s’anteposi als interessos del Poble de Catalunya? Aquest és l’estat que volen construir? Aquest no és l’estat que volem construir.

Sanejar econòmicament ATLL és una qüestió de voluntat política. A dia d’avui podríem tenir tindríem ATLL sanejada si l’actual govern no hagués impulsat polítiques que afavoreixen les classes altres, com l’eliminat l’impost de successions, vendre’s ATLL a preu de “saldo” el patrimoni dels catalans i les catalanes que les classes populars han pagat. ATLL pública, gestionada i controlada amb participació i control del poble de Catalunya, podria contribuir a les  estructures d’estat, fent de Catalunya un país pioner. L’actual camí de privatització i venda del patrimoni de Catalunya ens fa anar enrere com a Poble i com a País.

Arran del nou President del CGPJ

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ja té nou president. Em pregunto si aquest fet comportarà algun canvi en el funcionament del màxim òrgan del Poder Judicial que té per finalitat, segons el seu portal electrònic, “garantir la independència dels jutges en l’exercici de la funció judicial davant de tots”. O malauradament, és una cortina de fum perquè tot segueixi funcionant com ara, és a dir com fa 40 anys?

De moment, el que sí que ha servit és per visibilitzar que el Ministre Ruiz Gallardón ha unit a tot el sector en contra seva, qüestió no gens senzilla. Recordem-ho, el Ministre Gallardón, és el que reobre debats superats en la societat, com ara el de l’avortament.

La renovació del president s’ha presentat com la solució a molts dels problemes de la justícia i del sistema judicial de l’estat espanyol. Un sistema judicial i unes institucions herència de la dictadura Franquista, fem memòria.

Al CGPJ, mentre el presidia el dimitit Sr. Dívar, s’han impulsat múltiples convenis de formació pels jutges. Un d’aquest convenis es va signar entre el CGPJ i la Fundació AGBAR, controlada per Aigües de Barcelona filial de la Transnacional Francesa SUEZ, en la temàtica “Drets d’Aigua”. Conveni que va ser presentat pels mitjans de comunicació de masses, que s’agenollen al poder de les corporacions privades, com a pioner a Europa. Com a mínim, en un estat com l’espanyol on gairebé tot és possible, ens hauria de posar els pèls de punta que una part amb interessos econòmics, el sector privat de l’aigua, formi als “nostres” jutges, els encarregats de jutjar la nostra realitat, i qüestions tan sensibles com el Dret Humà a l’Aigua, que ara es commemora el segon aniversari del reconeixement per part l’Assemblea General de les Nacions Unides. La suposada independència del jutges que promou el CGPJ no queda en entredit? Doncs, segons resposta oficial del CGPJ arran de la queixa presentada per la Xarxa Aigua Pública i la Plataforma Aigua és vida, NO. El CGPJ va argumentar que convenis com aquest se n’han fet molts. Que les coses es facin malament, que passa massa sovint, no vol dir que s’hagin de seguir fent malament. Per acabar-ho d’entendre una mica més tot plegat, cal recordar que aquest conveni va ser promogut pel Sr. Ramón Camps, ex-diputat de Convergència i Unió. Però no ens preocupem que Aigües de Barcelona – AGBAR, teixint la seva teranyina de control dels partits polítics, acaba de situar a l’assessora de la Ex-Sots Ministre Sra. Teresa Fernandez de la Vega al cap davant de la Fundació Aqualogy.

Sr. Gonzalo Moliner, si vol que la ciutadania comenci a recuperar certa confiança en la justícia, el sistema judicial espanyol i en CGPJ, que malauradament només defensa els poderosos, posi fi aquestes pràctiques, que hem de qualificar com a mínim d’amorals en el si del CGPJ.

Preparem el 25è aniversari de FISERSA

FISERSA, protagonista privilegiat de la història de la nostra ciutat, l’any 2012 celebrarà 25 anys. Aquesta empresa pública s'encarrega de l’abastament i el sanejament de l'aigua, entre altres tasques. És una empresa pública que ha reinvertit tots els seus beneficis en la ciutadania de Figueres millorant els serveis d’aigua i sanejament, i finançant altres serveis de la ciutat. Un model de gestió pública, que s’ha regit per principis de qualitat, proximitat i s'ha gestionat des de la racionalitat econòmica.

Actualment la contribució de FISERSA al desenvolupament de Figueres es pot veure en perill. L’Alcalde ja va intentar fer la concessió de la gestió a una empresa privada (en altres paraules: privatitzar-la) en l’anterior legislatura però no va aconseguir els suports necessaris. Ara CIU té majoria absoluta, 6.259 vots d’un cens total de 25.976 ciutadans.

En aquest principi de legislatura, dels quals ja han passat els 100 primers dies de govern de majoria absoluta de CIU, s’han començat a veure els primers tics autoritaris de l’Alcalde que s’erigia com a impulsor d’una nova ètica en la política. De moment només se li demana que complexi la normativa vigent, tal com estableixen els estatuts de FISERSA i la llei: convocar el Consell d’Administració cada dos mesos, i presentar els pressupostos per al 2012, el termini del qual es va exhaurir el 15 de setembre. El gerent de FISERSA, responsable de l'elaboració dels pressupostos, va prendre possessió del càrrec amb el temps suficient per poder presentar-los.

Curiosament, a l’últim ple municipal s’ha presentat una moció perquè Figueres tingui un campus d’excel·lència amb el suport d’AGBAR, empresa matriu de SOREA. Justament aquesta empresa, AGBAR, amb 160M€ de beneficis en l’exercici del 2011, va realitzar una ERO acomiadant 194 treballadors. Tot i que aquesta ERO va costar 4,5M€ a les finances públiques, AGBAR l’està incomplint. Això és el que volem per Figueres? Volem un servei públic en què l’únic criteri de gestió serà el benefici econòmic? Volem que els beneficis se'ls reparteixin uns accionistes o els volem reinvertir a la ciutat? Volem treballadors/es que facin torns de 16 hores?

FISERSA, en el seu 25è aniversari, té una oportunitat per anar un pas més enllà en el compromís amb Figueres i la seva ciutadania. Té l’oportunitat de crear nous espais de construcció democràtica a la societat. FISERSA ha de fer més passos cap a una gestió amb participació i control social, en què la transparència i la informació siguin la seva bandera. FISERSA és un llegat de la ciutadania al govern municipal durant el seu mandat, no és de la seva propietat, és de tota la ciutadania. Si l’Alcalde vol fer la concessió de FISERSA en pro de la ètica que propugna, que ho faci mitjançant un referèndum a la ciutadania de Figueres.

Itàlia vota Sí a la gestió pública de l’aigua i a l’eliminació de l’ànim de lucre en la seva gestió

El 12 i 13 de juny a Itàlia seran recordats. A través d’un procés llarg i ple d’obstacles, la societat civil italiana ha demostrat, al poder polític i econòmic i al món sencer, que existeixen més enllà de ser simples clients o electors que poden exercir el seu vot cada quatre anys.  Durant aquests dos dies, s’han celebrat quatre referèndums: contra la llei que obligava a la privatització del serveis públics d’aigua i sanejament; contra la llei que imposava un impost al servei d’aigua que augmentava entre el 7% i el 15% sobre l’import de la tarifa; per aturar el pla d’energia nuclear del govern; i per últim, contra la llei del Legítimo Impedimento, que permet al president del govern esquivar la justícia per compromisos institucionals.

El procés de construcció ciutadana per arribar a la celebració dels referèndums relatius a l’aigua, s’inicia el 2005 amb la construcció d’un front social d’àmbit estatal amb l’objectiu de defensar l’aigua com a bé comú i que desemboca en la creació del Fòrum Italià del Moviment per l’Aigua com a espai permanent de coordinació. Un moviment que ha aglutinat diferents moviments socials, culturals, polítics i institucions, així com persones individuals que han promogut la visió de l’aigua com un bé comú de la humanitat que no es pot mercantilitzar. Entenen, per tant, que l’aigua i la seva gestió han d’estar fora de la lògica del mercat i que la mateixa és una oportunitat per aprofundir en la democratització de la societat.

El Moviment per l’Aigua Italià pren la iniciativa i decideix presentar una Llei d’Iniciativa Popular amb l’objectiu de tutelar l’aigua i la seva qualitat des de l’esfera pública, remunicipalitzar la gestió del servei i garantir la participació de la ciutadania en el mateix. Per poder celebrar el referèndum,  la llei estableix que cal presentar com a mínim 500.000 signatures. El Moviment per l’Aigua va recollir més de 1,4 milions de signatures, més que qualsevol altre referèndum en la història d’Itàlia. El passat 12 de gener el Tribunal Constitucional d’Itàlia va acceptar celebrar dos dels tres referèndums sol•licitats –no va acceptar celebrar el referèndum destinat a promoure la gestió del recurs per un operador públic -. El President de la República va designar el 12 de juny per a que se celebressin. Per a que els referèndums fossin vinculants calia que la participació fos del 50% més 1 del cens total.

La participació ha estat del 58%, per tant, primer triomf, el referèndum és vinculant. Els resultats són aclaparadors, més del 95% ha votat en contra de la privatització dels serveis públics i més del 96% en contra de l’impost. Representen més de 25 milions d’italians i italianes que han votat en contra de la privatització de l’aigua i la seva gestió mercantil. Per tant, el govern Itàlia modificarà la llei tal i com quedava recollida al referèndum.

Aquests resultats, s’han assolit per un moviment ciutadà construït des de la base, que ha aglutinat diferents sectors de la societat, però que no ho ha tingut fàcil. Aquest moviment amb moltes organitzacions de base repartides per tota Itàlia, varen aconseguir més de 1,4 milions de signatures, i ara han aconseguit mobilitzar més de 25 Milions d’italians. S’ha assolit tot i el poc recolzament institucional i mediàtic i amb molts pocs recursos. Aquesta és una de les moltes lluites que exemplifica la de David contra Goliat, on es demostra que treballant tots i totes junts podem canviar les coses, fins hi tot aquelles que ens volen fer creure inamovibles. El Moviment per l’Aigua d’Itàlia ha perseguit un somni, el somni que l’aigua estigui fora de la lògica del mercat, sigui gestionada pel sector públic i tingui la vocació de servei per a la ciutadania, i ha obert una porta a la democratització de nous espais de la nostra vida, han aconseguit una primera victòria, felicitats. Un exemple a seguir a Catalunya, a Europa i al món.

Jaume Delclòs i Lidia Serrano