Estat de Salut Crític

Ja s’han constituït tots els ajuntament de Catalunya. Les eleccions de 22 maig es desenvoluparen enmig de la mobilització social més gran dels últims anys. Gent de totes les edats i procedències. Gent que no i que sí s’havien mobilitzat en altres ocasions, varen decidir sortir a denunciar les falles d’aquest sistema democràtic i l’abús i descontrol del sistema economico-financer, aportant propostes de millora d’aquest nostre sistema democràtic.

Tenim un sistema democràtic malalt. Un gran percentatge de la població amb dret a vot no l’exerceix. Votar o no votar, és un dret que la ciutadania pot exercir i totes dues opcions són igual de legítimes. La gent cada vegada va menys a votar; aquest és un dels indicadors principals que la democràcia està malalta. Quan analitzem els resultats d’unes eleccions, massa cops només s’analitza els resultats dels que han exercit el dret a vot, i sobre els que no ho han fet es resumeix amb un simple “desafecció política”. La població no vota per molts i diversos motius. Tenim nombrosos exemples on la gent exerceix el seu dret a votar, perquè en l’exercici d’aquell dret hi veu una utilitat, una opció d’incidir i decidir el seu futur. Tenim el cas recent d’Itàlia, on el passat 12 de juny es va realitzar un referèndum amb quatre preguntes; dues contra la privatització de l’aigua i a favor de la gestió pública i no lucrativa, l’altre sobre l’abandonament de l’energia nuclear a Itàlia i la última sobre la immunitat dels càrrecs institucionals, promoguts per diferents moviments socials de base. Un referèndum que necessitava el 50% més un del cens perquè fos vinculant. La convocatòria del referèndum va estar acompanyada d’un silenci mediàtic considerable, i on el mateix primer ministre aconsellava aquell diumenge anar a la platja enlloc d’anar a votar. Els resultats clamorosos,  varen arribar a una participació del 57% (més participació que en molts municipis e Catalunya), on més del 95% dels que exerciren el seu dret a vot (més de 25 milions), votaren a favor de la gestió pública, contra la impunitat i contra les nuclears. En l’escenari actual, d’una llarga i progressiva pèrdua de control democràtic per part de la població, una reducció de les institucions públiques a la mínima expressió i on el sistema economico-financer que condiciona les nostres vides està fora de control democràtic, la ciutadania ha decidit, en gran massa, no exercir el seu dret a votar.

Perquè no s’impulsa el retorn de certes institucions cabdals al control democràtic de la ciutadania? Quan tardarem a donar-nos compte que necessitem un sistema bancari públic sota control democràtic, per tal que la ciutadania pugui incidir sobre les decisions econòmiques? No com en l’actualitat, on els polítics segueixen les polítiques que la Banca els dicta, la mateixa Banca que controla el sistema financer internacional. Perquè encara es segueix insistint en que cal desregular-ho gairebé tot, quan aquesta manca de regulació ens ha dut la situació actual? En què ens volen convertir? La Banca, que controla la vida de la ciutadania, està fora del sistema democràtic i legal, i és la principal interessada en mantenir els paradisos fiscals. El Banco Santander amb 8.189M€ de benefici el 2010, compta amb 59 societats en paradisos fiscals. La mateixa Banca que ha rebut una injecció de 150.000 M€ de fons públics en detriment dels serveis públics i del benestar de tota la ciutadania, en especial els que tenen menys recursos. El premi nobel d’economia Paul Krugman, va publicar en el seu blog del New York Times que Islàndia ja mostrava símptomes de recuperació en contraposició al cas d’Irlanda que encara no en mostrava, i inclús des del punt de vista dels inversors la opció escollida per Islàndia de no socialitzar les pèrdues, era millor opció que no la sempre utilitzada de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. En aquest escenari, perquè es segueix impulsant la concessió de serveis públics d’aigua en mans del sector privat, que en comptes de reinvertir en la millora del servei públic, reparteix els dividends entre els accionistes? Aigües de Barcelona (Grup AGBAR) va repartir, a la junta d’accionistes celebrada el 28 de juny de 2011, 90M€ de dividends entre els accionistes del resultat de l’exercici del 2010, el mateix any que va acomiadar 194 treballadors/es. Això és el que volem? No hagués estat millor poder reinvertir-ho en la millora de la xarxa dels diferents municipis? De quina crisi estem parlant? Una crisi, millor dit una reforma neoliberal que l’anomenen “crisis”, que l’estan pagant els treballadors i les treballadores. Tot això, passa en una “crisi” passa on s’està produint la concentració de capital més important de la història recent.

Després d’un procés de reducció del paper de l’estat iniciat a finals dels anys 70, i que al llarg dels anys 90 i 2000 es va accentuar amb un procés de desregulació, ens ha portat a la situació de tenir les institucions democràtiques buides de continguts, de capacitat de control i d’execució. S’ha deixat fora del sistema democràtic el sistema economico-financer i la banca, el poder polític només acata decisions. Cal que reomplim el sistema democràtic i les institucions públiques de capacitat de decisió, execució i control, cal tornar el sistema democràtic com a eina real de la ciutadania i dels pobles. Cal tornar el poder econòmic a l’esfera de “lo públic” i comunitari, sota control democràtic. Potser, quan tornem a dotar de sentit aquest nostre sistema, començarem a redreçar-lo i sortirem d’aquest Estat de Salut Crític. Per aquests canvis, cal crear processos que comptin amb la intel·ligència col·lectiva, hi hem de ser totes i tots, cadascú des del seu àmbit.

El Cànon i la Llei Òmnibus asseguren el negoci privat de l’aigua

El passat 2 de juny, Lluís Recorder, Conseller de Territori i Sostenibilitat, anunciava la pujada del cànon de l’aigua argumentant la possible fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). L’endemà es presentava l’avantprojecte de la Llei Òmnibus, que planteja una gran reforma de la llei d’Aigües i de les seves institucions públiques. Cal recordar que la Llei Òmnibus és la transposició de la Directiva Europea relativa a serveis de Mercat Interior (més coneguda per Directiva Bolkenstein). Directiva que en el seu moment es va obrir un gran debat en el sí de la Unió Europea per l’impuls de polítiques neoliberals i la pretesa obligació a la privatització. Finalment, els serveis públics d’aigua van quedar-ne exclusos, gràcies a la mobilització social, però això avui podria canviar.

Es coneix que el dèficit de l’ACA és de més de 1500M€, i el d’Aigües Ter Llobregat (ATL) de més de 500M€. Però hem de recordar que en la creació de l’ACA ja hi havia un “forat” de més de 500M€. Fa temps que el cost de la gestió del cicle integral de l’aigua està cobert de forma desigual. Així, hi ha parts d’aquest cicle amb fort beneficis, com és l’abastament en baixa, i hi ha altres parts amb un gran dèficit com és el clavegueram i altres serveis que no cobreixen ni el 25% del seu costos.

Mentre el Conseller parla d’augmentar un 4,5%, un punt per sobre de l’IPC, hem de tenir present que durant el 2010 es va autoritzar l’augment de la tarifa d’abastament en baixa a l’àrea metropolitana, gestionada principalment pel Grup AGBAR, en més d’un 8%, mentre que el cànon de l’aigua es va congelar. Aquest fet, no és aïllat, és recurrent des de la creació de l’ACA l’any 2000. Durant aquest període les obligacions legals de l’Agència han augmentat, com obliga la Directiva Marc de l’Aigua Europea. Així mateix, el cànon de l’aigua només s’ha augmentat l’IPC o poc més, amb arguments de pors polítiques i per ser un tema altament sensible. Però durant aquest anys, els mateixos que no s’han atrevit a augmentar el cànon de l’aigua, d’un i altre color polític, s’han atrevit a augmentar les tarifes del sector privat de l’aigua i han permès augmentar-ne els seus beneficis. Un sector privat que té uns beneficis extraordinaris que permeten comprar la Torre Agbar per més de 160 milions d’euros però que no estan generant llocs de treball, sinó que acomiaden a 194 treballadors/es (amb unes 160 jubilacions anticipades).

És evident que el cànon de l’aigua s’està utilitzant com a cortina de fum per avortar el debat de la reforma de fons, la reforma de la Llei d’Aigües, que està inclosa en l’Avantprojecte de la Llei Òmnibus. Una reforma que obre la porta a la privatització d’ATL, a la desregulació de la gestió del cicle integral de l’aigua i a l’eliminació d’espais oberts de participació ciutadana. Aquesta desregulació comporta augmentar la mercantilització del medi i hipoteca la nostra qualitat ambiental, a més de la nostra dignitat. S’han presentat més de 1200 d’al·legacions, només per temes d’aigua. Mentre debatem sobre el cànon, ells impulsen reformes normatives de gran transcendència social i impacte que faran que d’aquí poc no es pugui ni discutir sobre l’augment del cànon ni sobre les grans línies estratègiques de l’aigua i el seu model de gestió, ja que la reforma proposa que molts acords només precisin d’un Acord de Govern, sense la necessitat de que es tramitin al parlament.

En aquets moments cal un exercici de transparència. Donar únicament la xifra del deute no és aportar la informació necessària sinó que és generar alarma. L’ACA des de la seva creació té un deute de més de 500M€. Si hi ha transparencia en la gestió, la ciutadania podrà entendre quina és la situació real. Era necessari que el Conseller expliquès quin percentatge del cànon se’n va a pagar interessos dels bancs (90M€, publicat per El Economista), com s’han reduït les dietes dels membres del Consell d’Administració i dels membres de Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua, quina quantitat s’inverteix en protocol, inauguracions,etc.

El debat fonamental és sobre quin model de gestió de l’aigua volem. Sempre, però especialment en aquest moments de “crisi”, volem una gestió de l’aigua sense ànim de lucre, on el control absolut sigui democràtic i no del mercat i on es dugui terme la gestió de l’aigua sota els principis de servei públic.

La situació actual de les institucions públiques no ha estat provocada ni pels treballadors i les treballadores ni per la ciutadania del país. Per tant, hem de ser honestos. Volem que a la gestió de l’aigua de tota Catalunya li passi el mateix que a Aigües de Barcelona? (Aigües de Barcelona – Grup AGBAR controlada en un 75% pel francès Grup Suez, del qual el Govern de França en controla aproximadament el 10%). Volem impulsar lleis en les que tingui més poder de decisió el govern de França que el de Catalunya? Volem seguir considerant l’aigua com a una mercaderia, gestionada sota la lògica del mercat i no amb vocació de servei públic de qualitat? Encara som a temps de canviar el rumb.

Si finalment es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua es deixarà en mans del sector privat totes aquelles accions que actualment no tenen pèrdues i generen beneficis, i pel sector públic quedaran aquells altres que no estan totalment cobertes econòmicament. Per tant, perdrem la possibilitat de destinar resultats positius a altres serveis amb resultats negatius i equilibrar el resultats econòmics del serveis públics i de les institucions públiques que els gestionen. Si es fragmenta la gestió del cicle integral de l’aigua, no farà res més que agreujar la situació econòmica de les nostres institucions públiques, la ciutadania haurà de pagar els beneficis del sector privat i el deute del sector públic. És una aventura que, tot i que a la banca li interessa, la ciutadania ha de denunciar.