dijous, 16 de juny del 2011

Itàlia vota Sí a la gestió pública de l’aigua i a l’eliminació de l’ànim de lucre en la seva gestió


El 12 i 13 de juny a Itàlia seran recordats. A través d’un procés llarg i ple d’obstacles, la societat civil italiana ha demostrat, al poder polític i econòmic i al món sencer, que existeixen més enllà de ser simples clients o electors que poden exercir el seu vot cada quatre anys.  Durant aquests dos dies, s’han celebrat quatre referèndums: contra la llei que obligava a la privatització del serveis públics d’aigua i sanejament; contra la llei que imposava un impost al servei d’aigua que augmentava entre el 7% i el 15% sobre l’import de la tarifa; per aturar el pla d’energia nuclear del govern; i per últim, contra la llei del Legítimo Impedimento, que permet al president del govern esquivar la justícia per compromisos institucionals.

El procés de construcció ciutadana per arribar a la celebració dels referèndums relatius a l’aigua, s’inicia el 2005 amb la construcció d’un front social d’àmbit estatal amb l’objectiu de defensar l’aigua com a bé comú i que desemboca en la creació del Fòrum Italià del Moviment per l’Aigua com a espai permanent de coordinació. Un moviment que ha aglutinat diferents moviments socials, culturals, polítics i institucions, així com persones individuals que han promogut la visió de l’aigua com un bé comú de la humanitat que no es pot mercantilitzar. Entenen, per tant, que l’aigua i la seva gestió han d’estar fora de la lògica del mercat i que la mateixa és una oportunitat per aprofundir en la democratització de la societat.

El Moviment per l’Aigua Italià pren la iniciativa i decideix presentar una Llei d’Iniciativa Popular amb l’objectiu de tutelar l’aigua i la seva qualitat des de l’esfera pública, remunicipalitzar la gestió del servei i garantir la participació de la ciutadania en el mateix. Per poder celebrar el referèndum,  la llei estableix que cal presentar com a mínim 500.000 signatures. El Moviment per l’Aigua va recollir més de 1,4 milions de signatures, més que qualsevol altre referèndum en la història d’Itàlia. El passat 12 de gener el Tribunal Constitucional d’Itàlia va acceptar celebrar dos dels tres referèndums sol•licitats –no va acceptar celebrar el referèndum destinat a promoure la gestió del recurs per un operador públic -. El President de la República va designar el 12 de juny per a que se celebressin. Per a que els referèndums fossin vinculants calia que la participació fos del 50% més 1 del cens total.

La participació ha estat del 58%, per tant, primer triomf, el referèndum és vinculant. Els resultats són aclaparadors, més del 95% ha votat en contra de la privatització dels serveis públics i més del 96% en contra de l’impost. Representen més de 25 milions d’italians i italianes que han votat en contra de la privatització de l’aigua i la seva gestió mercantil. Per tant, el govern Itàlia modificarà la llei tal i com quedava recollida al referèndum.

Aquests resultats, s’han assolit per un moviment ciutadà construït des de la base, que ha aglutinat diferents sectors de la societat, però que no ho ha tingut fàcil. Aquest moviment amb moltes organitzacions de base repartides per tota Itàlia, varen aconseguir més de 1,4 milions de signatures, i ara han aconseguit mobilitzar més de 25 Milions d’italians. S’ha assolit tot i el poc recolzament institucional i mediàtic i amb molts pocs recursos. Aquesta és una de les moltes lluites que exemplifica la de David contra Goliat, on es demostra que treballant tots i totes junts podem canviar les coses, fins hi tot aquelles que ens volen fer creure inamovibles. El Moviment per l’Aigua d’Itàlia ha perseguit un somni, el somni que l’aigua estigui fora de la lògica del mercat, sigui gestionada pel sector públic i tingui la vocació de servei per a la ciutadania, i ha obert una porta a la democratització de nous espais de la nostra vida, han aconseguit una primera victòria, felicitats. Un exemple a seguir a Catalunya, a Europa i al món.

Jaume Delclòs i Lidia Serrano

Plouen mentides

Sr. Felip Puig, l’escriu una de les persones que va ser ferida pels Mossos d’Esquadra, 8 punts i moltes contusions. Ahir amb la seva compareixença al parlament vaig quedar esfereït. Vostè, va afirmar que no s’esperaven la resposta tant violenta dels manifestants. Sr.  Puig, tothom ho ha vist, per sort. Hi ha moltes imatges que mostren la resistència pacífica dels manifestants. Estàvem asseguts a terra, amb les mans enlaire, això és violència? Això es diu manifestar-se pacíficament,  això es diu defensar un futur digne pels nostres fills i filles, això es diu exercir els nostres drets elementals i bàsics de manifestació. Encara no he sentit res sobre el fet que tots els agents portaven la seva identificació tapada, identificació que la llei obliga a anar a un lloc visible, i ,vostè, d’això no en diu res. Sr. Puig Dimiteixi, prous mentides i mentiders. Aquest nostre País estimat es mereix responsables que estiguin a l’alçada. Dimiteixi. El PSC i ERC quan pensen demanar la seva dimissió? Sr. Artur Mas, cessi el seu Conseller d’Interior. Vostè va dir “Govern dels millors”? De moment té el “Govern dels mentiders”.

Codi ètic? Que no ens enganyin

El passat 27 de maig, m’aixeco amb un missatge al mòbil de la meva companya “estan desallotjant Plaça Catalunya”. Ràpid, em calço, agafo la bici, i em dirigeixo cap allà. Mentre baixo amb la bici em ressonen pel cap les declaracions de Felip Puig, Conseller d’Interior, que "patia per la seguretat dels acampats". Em trobo a diferents amics i amigues, treballadors/es d’ajuntaments, de cooperatives, d’organitzacions socials, com podeu veure tots uns antisistema. Jo mateix treballo en una empresa pública de la Generalitat de Catalunya, sóc un antisistema. Gent gran emocionada fent parlaments, i agraint el que estem intentant fer pels seus nets i netes.
Ens asseiem a terra, la gent està nerviosa, ningú es pot creure aquell dispositiu amb l’excusa de netejar. Un incís, al mateix Conseller el va trair el subconscient, en la roda premsa de la tarda es va ‘equivocar’ fins a dos cops dient desallotjar, per tot seguit rectificar i dir netejar. Tots i totes ben mentalitzats per fer resistència pacífica no violenta. I així ho fem. Asseguts a terra, braços amunt o agafats amb els companys i companyes del voltant. A partir d’aquí el resum ja el sabeu, 121 ferits, en el meu cas, 8 punts de sutura: 4 al cap, 2 al llavi i 2 al colze. La força bruta i irracional no ha pogut amb la resposta pacífica de la ciutadania. La mobilització continua, seguim debatent, fent propostes i articulant un moviment integrador on tothom i té cabuda.
A partir d’aquí rebo infinitat de trucades i e-mails de suport. En certs moments, em sento superat. No em canso de repetir que això ha de continuar, el camí és llarg i complicat però tenim el deure moral d’actuar, pels nostres fills, filles, nebodes, nebots, nétes i nets. Sorprès, rebo un missatge pel facebook, de l’alcalde Figueres, Santi Vila. Em diu ‘Ei Jaume, he sabut que aquest matí a bcn t’han fet mal. Estàs bé? Em sap greu.’. Em sorprèn que m’escrigui, tot i això li agreixo per la part humana.
Aprofito aquest article per donar-li les gràcies públicament i, com a figura política rellevant de Figueres i de la Província de Girona, demanar-li diferents coses com a ‘polític’ i membre del partit que governa a la Generalitat. 
Primer de tot, ja fa temps, abans de les eleccions vaig llegir que Santi Vila demanava/impulsava un codi ètic en la política (crec que s’ha d’acotar el concepte política de la qual ell parla. Ell només fa referència a la política de partits, la que fan les entitats i molta altra gent també és política, per sort). Dit això, l’Alcalde Vila crec que té una oportunitat magnífica per prendre la bandera del que pregonava abans de les eleccions. A partir dels fets que varen succeir a Barcelona, cal que impulsi un debat intern en el seu partit. Un debat intern que ha de començar per l’assumpció d’errors, ja que en tota la política se’n cometen i aquest errors s’han de pagar en dimissions, per tant en nom de la ètica que pregonaves, espero que exigeixis la dimissió del Conseller d’Interior Felip Puig.
En el marc d’aquesta ètica que parlava, ja que és partit de Govern, li toca posar fi a l’absència de números identificatius dels Mossos d’Esquadra que varen actuar a Plaça Catalunya, un fet massa habitual. Cap, però Cap anava identificat com estableix la llei, i espero que pel bé de la ètica en la política que pregonava ho exigeixi  i es compleixi la Llei.
Recordo que el seu partit, que governa, va abolir el codi ètic dels Mossos d’Esquadra, que potser s’havia de reformar, però no eliminar. També, el seu partit va eliminar les càmeres de les comissaries. Aquestes donaven garanties als detinguts i als mateixos agents, iniciatives, ambdues iniciatives, pioneres a Europa. Per contra com a partit i Govern heu donat una de les pitjors imatges que es pot donar al món del nostre estimat país, prepotència, brutalitat i desconeixement de la realitat. 
Per moure qualsevol d’aquestes iniciatives, com a persona que vol promoure ètica en la política, té tot el meu suport, aniré allà on faci falta i a on em demani. Llavors em creuré i ens creurem que potser sí que té una mínima intenció de realment impulsar una nova ètica en la política i per sobre de tot garantir els Drets Humans, com el Dret de reunió.
Les trobades i la mobilització continuen, són moviments molt interessants. Per sort, assistim a les reunions i trobem cares noves, gent que no havíem vist mai en trobades i moviments. Aquest moviment ha aconseguit sumar noves persones, on tots i totes hi participem com a simples ciutadans i ciutadanes, aportem el nostre coneixement i experiència, cadascú des del seu camp i aprenent dels altres. Animo a tothom a assistir a les assemblees del seu municipi, a sumar, a construir un moviment que arreu del món estan mirant amb il·lusió i alegria. Som milions les persones compromesos en aquesta lluita, joves, dones, nenes, nens, avis i avies d’arreu del món. Aquest moviment està ple d’esperança. Hem començat a fer caminar la PARAULA i això ja no es pot aturar.

Pel bé de tots plegats


Dia 22-M, passen  5 minuts de les 9 del matí. Arribo a la mesa electoral per presentar-me com apoderat, en representació d’una jove formació política. La primera vegada que faig aquest paper. Se’m fa estrany posar-me un identificació a la samarreta. On diu “APODERAT/DA”. M’ha tocat un col·legi que està dins un asil de gent gran.

Primera sorpresa meva, quan entro al col·legi, hi ha cua per votar! Sorprès i sense voler molestar, m’assec a una cadira que hi ha a un lateral, i ,des d’allà estan, miro si hi ha les paperetes de totes les formacions. Fet aquest primer cop d’ull, miro la gent com vota. Segona sorpresa, molt a prop de l’urna entre els votants, de peu, els apoderats saluden i segueixen atentament les votacions, això sí, en un lloc ben visible porten el distintiu que són apoderats i llueixen el nom del seu partit polític. Tercera sorpresa, entre la gent congregada per votar, hi ha una senyora que treballa a l’asil, “ajuda” a votar a la gent gran, molts d’ells i elles desconcertats, porten la targeta del cens, però pocs el DNI o similar. Alguns demanen si amb això en fan prou, entre tots els hi expliquem que no. Mentre la senyora, va portant-los els DNI de perquè tots puguin exercir el seu dret.

Jo davant d’aquest xoc, decideixo que ja he vist prou, m’aixeco i me’n vaig, hi passaré un parell de cops més al llarg del dia i en el recompte, però que hi ha coses que han d’anar millor. D’acord, hem de garantir unes eleccions transparents i que no hi hagi el menor dubte, d’acord que la presència dels apoderats/des està plenament normativitzada, d’acord que hem de facilitar el vot a la gent gran ja que tenen mobilitat reduïda. Però, jo crec que hi ha un excés de pressió/visibilitat al voltant de la mesa electoral dels partits, hem de trobar mecanismes de transparència sense ser invasius. També, certs col·legis han de ser a prop de la gent amb poca mobilitat però potser no cal que siguin dins aquests edificis. Tot està dit amb ànims de millorar i pel bé de tots plegats.

24 de maig de 2011

Plaça Catalunya: la plaça de la il·lusió


El 15-M serà més recordat que no pas el 22-M. La ciutadania ha dit prou. La gent ha prés le carrer. Hem començat a caminar. Caminem amb la simpatia de tothom. Estem recuperant la il·lusió, entre els joves i no tant joves. Totes i tots som representats.

 Tenim un sistema de partits i uns partits, al seu servei i al serveis de les corporacions privades. Uns mitjans de comunicació al serveis d’aquestes corporacions privades i els seus partit. Un expresident que només sap criticar la “cultura del no” i ara crítica “després de d’indignació, què?”, no ha deixat més espai que la indignació. Una guàrdia urbana que quantificava en 800 les persones a Plaça Catalunya, volien dir 800 secretes i 7000 concentrats. Mentre a València desconnectaven les webcam, en la manifestació en defensa de TV3, a la ciutat a Barcelona desconnecten la de Plaça Catalunya, i cap partit es queixa. Senyors i senyores polítics de partits, vosaltres mateixos ens indigneu.

Hem decidit sortir al carrer i dir prou. Prou d’humiliacions. Prou de la connivència del poder polític-partidista amb el poder econòmic-financer. Prou retallades socials en nom de la crisi. Prou d’un sistema de democràtics de partits al servei del capital. Prou de destruir les institucions públiques de la ciutadania per interessos partidistes. Prou del poder del capital, bancs i les seves corporacions, que destrueixen les nostres vides i el planeta. Prou!.

Ja fa temps que ho hem entès, i ara diem prou. Si volem que ens respectin. Si volem decidir el nostre futur com a poble. Si volem construir una societat justa. Si volem recuperar el pols de la nostra vida, ho hem de fer el poble, les ciutadanes i els ciutadans. Vosaltres no ens representeu, esteu més interessats en els vostres interessos personals i de partit que de la gent. Si volem recuperar el poder el nostre futur, la gestió i control del sistema finances han de ser públics o autogestionats per la ciutadania, bancs públics amb participació i control social. Necessitem serveis públics, que encara que sembli redundant, han de ser gestionats i controlats sector públic i amb vocació de servei públic i al servei de la ciutadania.

Aquest moviment no s’acaba el 22-M, que ningú s’equivoqui. Comencem a construir poder popular. L’espurna de la il·lusió ja crema!

20 de maig de 2011

Fins Quan!


Fins quan esperarem. Fins quan ens deixarem que ens trepitgin. Fins quan estarem callats. Fins quan estem disposats a aguantar. Fins quan estarem només parlant. Fins quan esperarem per sortir al carrer. Fins quan ens creurem que tenen el poder. Fins quan no direm res de les retallades socials mentre els bancs augmenten extraordinàriament els seus beneficis. Fins quan esperarem a jutjar els responsables que varen legislar la desregulació dels sistema financer, per genocides. Fins quan esperarem a senyalar i condemnar als banquers per crims contra la humanitat. Fins quan les decisions dels banquers i dels seus còmplices, dits representants del poble, quedaran impunes. Fins quan permetrem que el Consell Assessor per la Reactivació de l’Economia i de Creixement de la Generalitat implementi la seva agenda neoliberal i de negocis personals. Fins quan permetrem un sistema financer que condemna a milions de persones a viure en la misèria. Fins quan serà més fàcil Fins quan seguiran parlant de baixar impostos per poder privatitzar serveis i entregar-los als seus amics. Fins quan un serveis públics privatitzats, més cars i de pitjor qualitat. Fins quan haurem d’esperar perquè entenguin que els serveis públics són un llegat de la ciutadania als seus responsables, per un curt període de temps, i que no són el seu negoci particular. Fins quan deixarem que el conseller de sanitat recomani a la ciutadania que es faci una assegurança de sanitat privada, fins quan ho permetrem? Fins quan silenciarem el desmantellament de la sanitat pública. Fins quan, les empreses, es lucraran amb la gestió dels nostres bens comuns, com l’aigua. Fins quan? Fins quan les treballadores i els treballadors pagaran el plats trencats dels altres. Fins quan les treballadores i treballadors viuran patint per la feina, “acomiadat per mantenir el percentatge de beneficis”. Fins quan un sistema de treball que ens explota. Fins quan permetrem privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. Fins quan el valor del diner serà l’únic valor. Fins quan? Fins quan s’agenollaran davant el poder econòmics i no serviran al poble. Fins quan la impunitat del capital. Fins quan una dictadura del capital. Fins quan les seves conseqüències quedaran impunes. Fins quan?

Quan sortirem al carrer. Quan cridarem. Quan ens escoltarem i ens escoltaran. Quan deixaran d’ofegar-nos. Quan? Per quan uns serveis públics de qualitat. Per quan uns responsables polítics que treballin pels seus ciutadans. Per quan deixaran de subvencionar, amb diners públics, les escoles d’elit concertades. Per quan escola pública de qualitat amb els recursos necessaris. Per quan un sistema financer públic i amb control social. Per quan un sistema solidari amb tots els pobles del món. Per quan començarem a ocupar els espais de decisió pública. Per quan escoltarem a la gent. Per quan construirem unes institucions públiques sensibles al poble. Per quan el poder polític deixarà de rebre els banquers criminals com a persones respectades. Per quan deixarà el  poder polític de sotmetre’s als interessos del capital. Per quan. Per quan el poder del poble. Per quan?

Totes les pràctiques i experiències de lluita que hem aprés al llarg d’aquest anys, contra l’europa del capital i la guerra, contra la guerra de l’Iraq, el moviment contra la privatització de la universitat pública. Hem dut a terme experiències de construcció col·lectiva, com el Forum Social Català, on hem aprés que junts tenim més força. És el moment d’anar tots i totes juntes, amb les nostres diferències. Juntes podem.

8 d'abril de 2012