Cortines de fum

Aixecant cortines de fum per evitar veure les veritables columnes de fum. Avui el Conseller Felip Puig, que de repressió i webs per delatar n’és un expert, deia que s’havia d’anar fins el final per saber qui eren el veritables culpables i animava a la gent a denunciar mitjançant fotos del mòbil. El mateix mecanisme que Felip Puig va promoure per la caça de bruixes de la última vaga general. La proposta que Felip Puig i del Govern català estan impulsant en la societat catalana, em recorda a la vida que va dur la premi Nobel de Literatura Herta Müller, on tots els seus companys de classe feien informes sobre la seves activitats per als cossos repressors romanesos. No seria més adequat que el Govern català realment apel·li a valors, i no seguir per la via de judicialitzar les nostres vides? Dit sigui de pas, un sistema judicial del que desconfiem massa, i motius no ens en fan falta: Felix Millet encara està al carrer, les carregues del 27M de plaça Catalunya arxivades perquè el jutge no va poder visualitzar les proves en format audiovisual, cap responsable de Bankia jutjat, podríem seguir. Ara el Conseller Puig tornar a la càrrega amb un tema que pot tenir més bona acollida social: delatar aquells que llencen burilles. Un camí on el Conseller Puig, amb el suport de tot el Govern i el del seu partit, segueix entestat en promoure que tots ens comportem amb potencial informadors i denunciants. Senzillament em sembla traspassar una altra vegada la línia vermella d’una convivència cívica.

Hem de començar a estimular la recuperació d’una ètica i un valors en la societat, que vagin més enllà de problemes concrets i greus, com els irresponsable de les burilles, i treballar per una societat més harmònica, promoure el sentiment de col·lectivitat, des de la responsabilitat individual i aprofundir amb la relació amb el nostre entorn natural, tant la gent que hi viu com la de ciutat. Sí, tot això s’aconsegueix amb una educació de qualitat que és el que l’actual Govern està desmantellant. I sí, també tot això és més complicat i els resultats és veuen a llarg termini, però nosaltres vivim més anys que un simple cicle electoral.

La cortina de fum d’aquest Govern que sempre li és més fàcil culpar i personificar, que fer un anàlisi més profund i sobretot d’autocrítica. Em pregunto, quines han estat les polítiques de gestió dels boscos, quines han estat les polítiques de prevenció d’incendis, com les persones que feien de guaites en diferents punts de la comarca, en quines condicions treballen el bombers, ara i abans de les retallades? Les polítiques públiques i els serveis públics que aquest Govern va posar en el punt de mira com a mal de tot, en aquest incendi és un clar exemple que surt molt més a compte dur a terme polítiques públiques eficaces i de prevenció que no pas apagar el foc.

Ja hi tornem a ser

Diumenge a l’Empordà la nit va arribar molt abans que es pongués el sol. El fum, la cendra i l’olor a terra cremada anava impregnant les nostres ànimes de desolació i impotència. Els cels blaus empordanesos deixaven entreveure un sol vermellós i tènue entremig del fum espès de les nostres alzines cremades, tot plegat una sensació apocalíptica.

Només ens faltava que davant les retallades socials, reducció de drets i serveis socials bàsics iniciades pel Govern, que se’ns cremés allò més preuat, el nostre patrimoni natural. Indrets on hem crescut, passejat, caminat, treballat i que conformen la nostra manera de pensar i ser, en poques hores quedessin reduïts a cendres, troncs i brocs cremats.

Malauradament no és la primera vegada que veiem com crema l’Alt Empordà. La nostra estimada Albera, el Cap de Creus únic, la Serra de Rodes han patit incendis una i altra vegada. Aquest cop li ha tornat a tocar el rebre a l’eix del riu Llobregat d’Empordà, i més enllà dels seus marges dret i esquerre. L’incendi ha arrasat l’excepcional zona de la Garriga, entre els municipis de Llers, Avinyonet i Cistella. Paratge molt estimat per la població que conscient del seu gran valor arquitectònic i paisatgístic, des de ja fa cinc anys ha demanat al Consell Comarcal de l’Alt Empordà (CCAE) que el protegeixi . Una vegada més l’administració pública, en aquest cas el CCAE, ha fet tard.

El 19 de juliol de 1986, s’iniciava un dels pitjors incendis que ha viscut Catalunya i l’Empordà, 30.000 hectàrees cremades i quatre tripulants francesos que pilotaven un avió DC6 que durant les tasques d’extinció es va estavellar, sota el pic Llobregat, a prop del Castell de Requesens. La societat civil, sense cap recolzament institucional, com a mostra d’agraïment i en el seu record, va descobrir una placa en l’indret de l’accident. Vint-i-sis anys després revivim la mateixa situació. Un mal son? No hi ha manera d’evitar-ho? S’està fent tot el es pot? Tot plegat és mala sort? Les retallades socials que tant agraden al govern català i espanyol també afecten als nostres boscos. Una mica d’honestedat. Enlloc de tantes sirenes, que si bé són necessàries, la prevenció és molt més necessària, això sí, no es pot ensenyar tant.

El Govern també va aprofitar per rentar la cara a les autopistes de peatge, dient que s’aixecaven les barreres del Túnel del Cadí. Per facilitar el passos a la població, gràcies. Ara, Senyors/es del Govern entre el Túnel del Cadí i l’Empordà, hi ha més opcions, el coll d’Ares, la Collada de Tosses. Sí, tenen més revolts i menys capacitat de trànsit, però són més a prop. També hi havia la possibilitat del coll de Banyuls que va estar obert tota la tarda. Senzillament campanya encoberta del Govern català als seus amics? Curiosament diumenge al matí hi havia hagut concentració del moviment #novullpagar al Túnel del Cadí.

Davant les idees descabellades que imperen en els nostres actuals governants per reactivar l’economia, com ara Eurovegas, que ningú se li acudeixi impulsar la reactivació econòmica de les zones cremades permetent fer canvis de usos del sòl. Si per alguna cosa es valora la nostra comarca és pel paisatge, el seu patrimoni natural i la seva gent, la nostra veritable riquesa.

A les professionals i els professionals, a les voluntàries i els voluntaris que col·laboren per protegir el nostre tresor més preuat, la nostra terra, el meu més sincer agraïment.  

Arran del nou President del CGPJ

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ja té nou president. Em pregunto si aquest fet comportarà algun canvi en el funcionament del màxim òrgan del Poder Judicial que té per finalitat, segons el seu portal electrònic, “garantir la independència dels jutges en l’exercici de la funció judicial davant de tots”. O malauradament, és una cortina de fum perquè tot segueixi funcionant com ara, és a dir com fa 40 anys?

De moment, el que sí que ha servit és per visibilitzar que el Ministre Ruiz Gallardón ha unit a tot el sector en contra seva, qüestió no gens senzilla. Recordem-ho, el Ministre Gallardón, és el que reobre debats superats en la societat, com ara el de l’avortament.

La renovació del president s’ha presentat com la solució a molts dels problemes de la justícia i del sistema judicial de l’estat espanyol. Un sistema judicial i unes institucions herència de la dictadura Franquista, fem memòria.

Al CGPJ, mentre el presidia el dimitit Sr. Dívar, s’han impulsat múltiples convenis de formació pels jutges. Un d’aquest convenis es va signar entre el CGPJ i la Fundació AGBAR, controlada per Aigües de Barcelona filial de la Transnacional Francesa SUEZ, en la temàtica “Drets d’Aigua”. Conveni que va ser presentat pels mitjans de comunicació de masses, que s’agenollen al poder de les corporacions privades, com a pioner a Europa. Com a mínim, en un estat com l’espanyol on gairebé tot és possible, ens hauria de posar els pèls de punta que una part amb interessos econòmics, el sector privat de l’aigua, formi als “nostres” jutges, els encarregats de jutjar la nostra realitat, i qüestions tan sensibles com el Dret Humà a l’Aigua, que ara es commemora el segon aniversari del reconeixement per part l’Assemblea General de les Nacions Unides. La suposada independència del jutges que promou el CGPJ no queda en entredit? Doncs, segons resposta oficial del CGPJ arran de la queixa presentada per la Xarxa Aigua Pública i la Plataforma Aigua és vida, NO. El CGPJ va argumentar que convenis com aquest se n’han fet molts. Que les coses es facin malament, que passa massa sovint, no vol dir que s’hagin de seguir fent malament. Per acabar-ho d’entendre una mica més tot plegat, cal recordar que aquest conveni va ser promogut pel Sr. Ramón Camps, ex-diputat de Convergència i Unió. Però no ens preocupem que Aigües de Barcelona – AGBAR, teixint la seva teranyina de control dels partits polítics, acaba de situar a l’assessora de la Ex-Sots Ministre Sra. Teresa Fernandez de la Vega al cap davant de la Fundació Aqualogy.

Sr. Gonzalo Moliner, si vol que la ciutadania comenci a recuperar certa confiança en la justícia, el sistema judicial espanyol i en CGPJ, que malauradament només defensa els poderosos, posi fi aquestes pràctiques, que hem de qualificar com a mínim d’amorals en el si del CGPJ.