S'han cobert de glòria

El dia 5 de febrer de 2013, passarà a la història de la ciutat de Figueres com un dels dies més grisos i opacs de la història recent de la ciutat. Aquest malaurat dia, té noms propis: Marta Felip i Josep Viñas.

Els fets: gener de 2012, la direcció presenta un ERO com a fet “inevitable” per a la viabilitat econòmica de l’empresa, i els/les treballadors/es paguen els plats trencats, 8% de reducció del salari. Al març la direcció de FISERSA, amb Santi Vila al capdavant, acomiada al director financer per més d’1/3 de l’”estalvi” de l’acord de l’ERO. Tardor 2012: amb la incorporació de Vilafant a FISERSA es deixa fora del Consell d’Administració a les tres forces menys votades al consistori figuerenc, la pluralitat molesta. A finals del 2012 es fa públic que l’actual gerent, el Sr. Viñas, tenia un contracte blindat fins a la seva jubilació, i aquest fet apart de ser amoral no s’ajustava ni a la llei, la solució impulsada per la nova l’Alcadessa continua sent un escàndol.

El gener del 2013, arriba la proposta estrella a càrrec de Marta Felip, en un context de reducció de la despesa pública, i d’una classe política totalment desprestigiada. La brillant idea de l’Alcaldessa és que es retribueixi els membres del Consell d’Administració amb 200€ per conseller i consell que assisteixi.

Com antic membre del Consell d’Administració, en representació de la CUP, hi vaig assistir menys del que hagués volgut: els horaris impossibles i la manca d’informació i debat en foren els principals motius. El comentari que més vegades vaig escoltar per part de Santi Vila va ser “serà ràpid”. Un Consell d’Administració on la pregunta i el debat s’entenia només com una crítica, no com un procés de deliberació i d’informació per aprofundir en les directrius de la direcció. En aquests últims dos anys no s’ha presentat cap document amb les línies d’actuació de FISERSA. Un òrgan que serveix exclusivament per legitimar l’actuació de la direcció.

Aquest fets, que no són pocs, passen desapercebuts a la ciutadania per la manca de voluntat del govern Municipal i la direcció de FISERSA d’enfortir el sentiment d’apropiació de la ciutadania vers aquest servei públic i bàsic. Avui hi ha la necessitat de crear nous espais on el conjunt de la ciutadania hi pugui participar: facilitant-los informació, compartint la diagnosis i recollint propostes pel futur del seu servei públic.

La ciutadania de Figueres necessita que es revoqui la decisió de pagar als membres del Consell d’Administració, recuperar els sous previs dels i les treballadores de FISERSA abans de la “farsa” de l’ERO, un contracte a l’actual Gerent que es renovi any a any en funció dels resultats i crear un servei públic del s. XXI: crear espais per a la participació ciutadana per enfortir i millorar la seva gestió pública. La gestió de l’aigua no és una qüestió d’experts, és una qüestió de totes i tots.

Ni ACCIONA Ni AGBAR, ATLL LA VOLEM PÚBLICA

L’actual croada del Govern de la Generalitat contra els serveis públics de Catalunya, amb els seus aliats i el silenci de molts altres, aquests dies està arribant al seu punt àlgid amb la publicació de la valoració de les ofertes liderades per dues empreses privades: ACCIONA (Controlada per capital espanyol) i AGBAR (controlada per capital francès).

La incongruència del Govern de Catalunya arriba a nivells insospitats. En un moment on la seva única proposta es la de demanar les necessàries estructures d’estat de Catalunya, mentre  promouen l’amnèsia col·lectiva en les retallades de drets i serveis socials i col·lectius més dràstiques de la democràcia, les poques estructures estratègiques que disposa el país sota control democràtic es volen mal vendre i deixar perdre.

Tenir estructures d’estat serien aquelles que garanteixin els drets i els serveis socials bàsics, que aquest Govern ha desmantellat, seria controlar i gestionar aquells sectors estratègics, com l’aigua, entre moltes altres qüestions que aquest Govern té al punt de mira per a desmuntar-los. Gestionar l’aigua i exercir el seu control és un dels pilars bàsics en la construcció d’un estat democràtic, on la gent està per davant dels interessos econòmics i de les polítiques neoliberals. Com bé sabem, l’aigua és vida. El camí és seguir ampliant el control democràtic i la transparència de gestió dels serveis públics d’aigua. Ara, privatitzar? Les  condicions per concessionar ATLL són: pagar d’entrada 300M€, 700M€ en els pròxims 50 anys i una inversió de 132M€. A qui es vol prendre el pèl? ATLL abasteix a 5 milions de catalans i catalanes. Està valorada en més 1400M€ (memòria ATLL 2010). Té un deute de 700M€. En els últims 20 anys s’ha invertit més de 1800M€. Qui pagarà aquestes inversions? Com sempre, el Poble de Catalunya. Insisteixo, a qui volen prendre el pèl? Volen impulsar estructures d’estat on un ciutadà francès tingui més poder de decisió que qualsevol ciutadà català? Com passa amb la gestió d’Aigües de Barcelona filial de Transnacional francesa SUEZ.  Que els interessos del capital espanyol o francès s’anteposi als interessos del Poble de Catalunya? Aquest és l’estat que volen construir? Aquest no és l’estat que volem construir.

Sanejar econòmicament ATLL és una qüestió de voluntat política. A dia d’avui podríem tenir tindríem ATLL sanejada si l’actual govern no hagués impulsat polítiques que afavoreixen les classes altres, com l’eliminat l’impost de successions, vendre’s ATLL a preu de “saldo” el patrimoni dels catalans i les catalanes que les classes populars han pagat. ATLL pública, gestionada i controlada amb participació i control del poble de Catalunya, podria contribuir a les  estructures d’estat, fent de Catalunya un país pioner. L’actual camí de privatització i venda del patrimoni de Catalunya ens fa anar enrere com a Poble i com a País.

Cortines de fum

Aixecant cortines de fum per evitar veure les veritables columnes de fum. Avui el Conseller Felip Puig, que de repressió i webs per delatar n’és un expert, deia que s’havia d’anar fins el final per saber qui eren el veritables culpables i animava a la gent a denunciar mitjançant fotos del mòbil. El mateix mecanisme que Felip Puig va promoure per la caça de bruixes de la última vaga general. La proposta que Felip Puig i del Govern català estan impulsant en la societat catalana, em recorda a la vida que va dur la premi Nobel de Literatura Herta Müller, on tots els seus companys de classe feien informes sobre la seves activitats per als cossos repressors romanesos. No seria més adequat que el Govern català realment apel·li a valors, i no seguir per la via de judicialitzar les nostres vides? Dit sigui de pas, un sistema judicial del que desconfiem massa, i motius no ens en fan falta: Felix Millet encara està al carrer, les carregues del 27M de plaça Catalunya arxivades perquè el jutge no va poder visualitzar les proves en format audiovisual, cap responsable de Bankia jutjat, podríem seguir. Ara el Conseller Puig tornar a la càrrega amb un tema que pot tenir més bona acollida social: delatar aquells que llencen burilles. Un camí on el Conseller Puig, amb el suport de tot el Govern i el del seu partit, segueix entestat en promoure que tots ens comportem amb potencial informadors i denunciants. Senzillament em sembla traspassar una altra vegada la línia vermella d’una convivència cívica.

Hem de començar a estimular la recuperació d’una ètica i un valors en la societat, que vagin més enllà de problemes concrets i greus, com els irresponsable de les burilles, i treballar per una societat més harmònica, promoure el sentiment de col·lectivitat, des de la responsabilitat individual i aprofundir amb la relació amb el nostre entorn natural, tant la gent que hi viu com la de ciutat. Sí, tot això s’aconsegueix amb una educació de qualitat que és el que l’actual Govern està desmantellant. I sí, també tot això és més complicat i els resultats és veuen a llarg termini, però nosaltres vivim més anys que un simple cicle electoral.

La cortina de fum d’aquest Govern que sempre li és més fàcil culpar i personificar, que fer un anàlisi més profund i sobretot d’autocrítica. Em pregunto, quines han estat les polítiques de gestió dels boscos, quines han estat les polítiques de prevenció d’incendis, com les persones que feien de guaites en diferents punts de la comarca, en quines condicions treballen el bombers, ara i abans de les retallades? Les polítiques públiques i els serveis públics que aquest Govern va posar en el punt de mira com a mal de tot, en aquest incendi és un clar exemple que surt molt més a compte dur a terme polítiques públiques eficaces i de prevenció que no pas apagar el foc.

Ja hi tornem a ser

Diumenge a l’Empordà la nit va arribar molt abans que es pongués el sol. El fum, la cendra i l’olor a terra cremada anava impregnant les nostres ànimes de desolació i impotència. Els cels blaus empordanesos deixaven entreveure un sol vermellós i tènue entremig del fum espès de les nostres alzines cremades, tot plegat una sensació apocalíptica.

Només ens faltava que davant les retallades socials, reducció de drets i serveis socials bàsics iniciades pel Govern, que se’ns cremés allò més preuat, el nostre patrimoni natural. Indrets on hem crescut, passejat, caminat, treballat i que conformen la nostra manera de pensar i ser, en poques hores quedessin reduïts a cendres, troncs i brocs cremats.

Malauradament no és la primera vegada que veiem com crema l’Alt Empordà. La nostra estimada Albera, el Cap de Creus únic, la Serra de Rodes han patit incendis una i altra vegada. Aquest cop li ha tornat a tocar el rebre a l’eix del riu Llobregat d’Empordà, i més enllà dels seus marges dret i esquerre. L’incendi ha arrasat l’excepcional zona de la Garriga, entre els municipis de Llers, Avinyonet i Cistella. Paratge molt estimat per la població que conscient del seu gran valor arquitectònic i paisatgístic, des de ja fa cinc anys ha demanat al Consell Comarcal de l’Alt Empordà (CCAE) que el protegeixi . Una vegada més l’administració pública, en aquest cas el CCAE, ha fet tard.

El 19 de juliol de 1986, s’iniciava un dels pitjors incendis que ha viscut Catalunya i l’Empordà, 30.000 hectàrees cremades i quatre tripulants francesos que pilotaven un avió DC6 que durant les tasques d’extinció es va estavellar, sota el pic Llobregat, a prop del Castell de Requesens. La societat civil, sense cap recolzament institucional, com a mostra d’agraïment i en el seu record, va descobrir una placa en l’indret de l’accident. Vint-i-sis anys després revivim la mateixa situació. Un mal son? No hi ha manera d’evitar-ho? S’està fent tot el es pot? Tot plegat és mala sort? Les retallades socials que tant agraden al govern català i espanyol també afecten als nostres boscos. Una mica d’honestedat. Enlloc de tantes sirenes, que si bé són necessàries, la prevenció és molt més necessària, això sí, no es pot ensenyar tant.

El Govern també va aprofitar per rentar la cara a les autopistes de peatge, dient que s’aixecaven les barreres del Túnel del Cadí. Per facilitar el passos a la població, gràcies. Ara, Senyors/es del Govern entre el Túnel del Cadí i l’Empordà, hi ha més opcions, el coll d’Ares, la Collada de Tosses. Sí, tenen més revolts i menys capacitat de trànsit, però són més a prop. També hi havia la possibilitat del coll de Banyuls que va estar obert tota la tarda. Senzillament campanya encoberta del Govern català als seus amics? Curiosament diumenge al matí hi havia hagut concentració del moviment #novullpagar al Túnel del Cadí.

Davant les idees descabellades que imperen en els nostres actuals governants per reactivar l’economia, com ara Eurovegas, que ningú se li acudeixi impulsar la reactivació econòmica de les zones cremades permetent fer canvis de usos del sòl. Si per alguna cosa es valora la nostra comarca és pel paisatge, el seu patrimoni natural i la seva gent, la nostra veritable riquesa.

A les professionals i els professionals, a les voluntàries i els voluntaris que col·laboren per protegir el nostre tresor més preuat, la nostra terra, el meu més sincer agraïment.  

Arran del nou President del CGPJ

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ja té nou president. Em pregunto si aquest fet comportarà algun canvi en el funcionament del màxim òrgan del Poder Judicial que té per finalitat, segons el seu portal electrònic, “garantir la independència dels jutges en l’exercici de la funció judicial davant de tots”. O malauradament, és una cortina de fum perquè tot segueixi funcionant com ara, és a dir com fa 40 anys?

De moment, el que sí que ha servit és per visibilitzar que el Ministre Ruiz Gallardón ha unit a tot el sector en contra seva, qüestió no gens senzilla. Recordem-ho, el Ministre Gallardón, és el que reobre debats superats en la societat, com ara el de l’avortament.

La renovació del president s’ha presentat com la solució a molts dels problemes de la justícia i del sistema judicial de l’estat espanyol. Un sistema judicial i unes institucions herència de la dictadura Franquista, fem memòria.

Al CGPJ, mentre el presidia el dimitit Sr. Dívar, s’han impulsat múltiples convenis de formació pels jutges. Un d’aquest convenis es va signar entre el CGPJ i la Fundació AGBAR, controlada per Aigües de Barcelona filial de la Transnacional Francesa SUEZ, en la temàtica “Drets d’Aigua”. Conveni que va ser presentat pels mitjans de comunicació de masses, que s’agenollen al poder de les corporacions privades, com a pioner a Europa. Com a mínim, en un estat com l’espanyol on gairebé tot és possible, ens hauria de posar els pèls de punta que una part amb interessos econòmics, el sector privat de l’aigua, formi als “nostres” jutges, els encarregats de jutjar la nostra realitat, i qüestions tan sensibles com el Dret Humà a l’Aigua, que ara es commemora el segon aniversari del reconeixement per part l’Assemblea General de les Nacions Unides. La suposada independència del jutges que promou el CGPJ no queda en entredit? Doncs, segons resposta oficial del CGPJ arran de la queixa presentada per la Xarxa Aigua Pública i la Plataforma Aigua és vida, NO. El CGPJ va argumentar que convenis com aquest se n’han fet molts. Que les coses es facin malament, que passa massa sovint, no vol dir que s’hagin de seguir fent malament. Per acabar-ho d’entendre una mica més tot plegat, cal recordar que aquest conveni va ser promogut pel Sr. Ramón Camps, ex-diputat de Convergència i Unió. Però no ens preocupem que Aigües de Barcelona – AGBAR, teixint la seva teranyina de control dels partits polítics, acaba de situar a l’assessora de la Ex-Sots Ministre Sra. Teresa Fernandez de la Vega al cap davant de la Fundació Aqualogy.

Sr. Gonzalo Moliner, si vol que la ciutadania comenci a recuperar certa confiança en la justícia, el sistema judicial espanyol i en CGPJ, que malauradament només defensa els poderosos, posi fi aquestes pràctiques, que hem de qualificar com a mínim d’amorals en el si del CGPJ.

Preparem el 25è aniversari de FISERSA

FISERSA, protagonista privilegiat de la història de la nostra ciutat, l’any 2012 celebrarà 25 anys. Aquesta empresa pública s'encarrega de l’abastament i el sanejament de l'aigua, entre altres tasques. És una empresa pública que ha reinvertit tots els seus beneficis en la ciutadania de Figueres millorant els serveis d’aigua i sanejament, i finançant altres serveis de la ciutat. Un model de gestió pública, que s’ha regit per principis de qualitat, proximitat i s'ha gestionat des de la racionalitat econòmica.

Actualment la contribució de FISERSA al desenvolupament de Figueres es pot veure en perill. L’Alcalde ja va intentar fer la concessió de la gestió a una empresa privada (en altres paraules: privatitzar-la) en l’anterior legislatura però no va aconseguir els suports necessaris. Ara CIU té majoria absoluta, 6.259 vots d’un cens total de 25.976 ciutadans.

En aquest principi de legislatura, dels quals ja han passat els 100 primers dies de govern de majoria absoluta de CIU, s’han començat a veure els primers tics autoritaris de l’Alcalde que s’erigia com a impulsor d’una nova ètica en la política. De moment només se li demana que complexi la normativa vigent, tal com estableixen els estatuts de FISERSA i la llei: convocar el Consell d’Administració cada dos mesos, i presentar els pressupostos per al 2012, el termini del qual es va exhaurir el 15 de setembre. El gerent de FISERSA, responsable de l'elaboració dels pressupostos, va prendre possessió del càrrec amb el temps suficient per poder presentar-los.

Curiosament, a l’últim ple municipal s’ha presentat una moció perquè Figueres tingui un campus d’excel·lència amb el suport d’AGBAR, empresa matriu de SOREA. Justament aquesta empresa, AGBAR, amb 160M€ de beneficis en l’exercici del 2011, va realitzar una ERO acomiadant 194 treballadors. Tot i que aquesta ERO va costar 4,5M€ a les finances públiques, AGBAR l’està incomplint. Això és el que volem per Figueres? Volem un servei públic en què l’únic criteri de gestió serà el benefici econòmic? Volem que els beneficis se'ls reparteixin uns accionistes o els volem reinvertir a la ciutat? Volem treballadors/es que facin torns de 16 hores?

FISERSA, en el seu 25è aniversari, té una oportunitat per anar un pas més enllà en el compromís amb Figueres i la seva ciutadania. Té l’oportunitat de crear nous espais de construcció democràtica a la societat. FISERSA ha de fer més passos cap a una gestió amb participació i control social, en què la transparència i la informació siguin la seva bandera. FISERSA és un llegat de la ciutadania al govern municipal durant el seu mandat, no és de la seva propietat, és de tota la ciutadania. Si l’Alcalde vol fer la concessió de FISERSA en pro de la ètica que propugna, que ho faci mitjançant un referèndum a la ciutadania de Figueres.

Estat de Salut Crític

Ja s’han constituït tots els ajuntament de Catalunya. Les eleccions de 22 maig es desenvoluparen enmig de la mobilització social més gran dels últims anys. Gent de totes les edats i procedències. Gent que no i que sí s’havien mobilitzat en altres ocasions, varen decidir sortir a denunciar les falles d’aquest sistema democràtic i l’abús i descontrol del sistema economico-financer, aportant propostes de millora d’aquest nostre sistema democràtic.

Tenim un sistema democràtic malalt. Un gran percentatge de la població amb dret a vot no l’exerceix. Votar o no votar, és un dret que la ciutadania pot exercir i totes dues opcions són igual de legítimes. La gent cada vegada va menys a votar; aquest és un dels indicadors principals que la democràcia està malalta. Quan analitzem els resultats d’unes eleccions, massa cops només s’analitza els resultats dels que han exercit el dret a vot, i sobre els que no ho han fet es resumeix amb un simple “desafecció política”. La població no vota per molts i diversos motius. Tenim nombrosos exemples on la gent exerceix el seu dret a votar, perquè en l’exercici d’aquell dret hi veu una utilitat, una opció d’incidir i decidir el seu futur. Tenim el cas recent d’Itàlia, on el passat 12 de juny es va realitzar un referèndum amb quatre preguntes; dues contra la privatització de l’aigua i a favor de la gestió pública i no lucrativa, l’altre sobre l’abandonament de l’energia nuclear a Itàlia i la última sobre la immunitat dels càrrecs institucionals, promoguts per diferents moviments socials de base. Un referèndum que necessitava el 50% més un del cens perquè fos vinculant. La convocatòria del referèndum va estar acompanyada d’un silenci mediàtic considerable, i on el mateix primer ministre aconsellava aquell diumenge anar a la platja enlloc d’anar a votar. Els resultats clamorosos,  varen arribar a una participació del 57% (més participació que en molts municipis e Catalunya), on més del 95% dels que exerciren el seu dret a vot (més de 25 milions), votaren a favor de la gestió pública, contra la impunitat i contra les nuclears. En l’escenari actual, d’una llarga i progressiva pèrdua de control democràtic per part de la població, una reducció de les institucions públiques a la mínima expressió i on el sistema economico-financer que condiciona les nostres vides està fora de control democràtic, la ciutadania ha decidit, en gran massa, no exercir el seu dret a votar.

Perquè no s’impulsa el retorn de certes institucions cabdals al control democràtic de la ciutadania? Quan tardarem a donar-nos compte que necessitem un sistema bancari públic sota control democràtic, per tal que la ciutadania pugui incidir sobre les decisions econòmiques? No com en l’actualitat, on els polítics segueixen les polítiques que la Banca els dicta, la mateixa Banca que controla el sistema financer internacional. Perquè encara es segueix insistint en que cal desregular-ho gairebé tot, quan aquesta manca de regulació ens ha dut la situació actual? En què ens volen convertir? La Banca, que controla la vida de la ciutadania, està fora del sistema democràtic i legal, i és la principal interessada en mantenir els paradisos fiscals. El Banco Santander amb 8.189M€ de benefici el 2010, compta amb 59 societats en paradisos fiscals. La mateixa Banca que ha rebut una injecció de 150.000 M€ de fons públics en detriment dels serveis públics i del benestar de tota la ciutadania, en especial els que tenen menys recursos. El premi nobel d’economia Paul Krugman, va publicar en el seu blog del New York Times que Islàndia ja mostrava símptomes de recuperació en contraposició al cas d’Irlanda que encara no en mostrava, i inclús des del punt de vista dels inversors la opció escollida per Islàndia de no socialitzar les pèrdues, era millor opció que no la sempre utilitzada de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. En aquest escenari, perquè es segueix impulsant la concessió de serveis públics d’aigua en mans del sector privat, que en comptes de reinvertir en la millora del servei públic, reparteix els dividends entre els accionistes? Aigües de Barcelona (Grup AGBAR) va repartir, a la junta d’accionistes celebrada el 28 de juny de 2011, 90M€ de dividends entre els accionistes del resultat de l’exercici del 2010, el mateix any que va acomiadar 194 treballadors/es. Això és el que volem? No hagués estat millor poder reinvertir-ho en la millora de la xarxa dels diferents municipis? De quina crisi estem parlant? Una crisi, millor dit una reforma neoliberal que l’anomenen “crisis”, que l’estan pagant els treballadors i les treballadores. Tot això, passa en una “crisi” passa on s’està produint la concentració de capital més important de la història recent.

Després d’un procés de reducció del paper de l’estat iniciat a finals dels anys 70, i que al llarg dels anys 90 i 2000 es va accentuar amb un procés de desregulació, ens ha portat a la situació de tenir les institucions democràtiques buides de continguts, de capacitat de control i d’execució. S’ha deixat fora del sistema democràtic el sistema economico-financer i la banca, el poder polític només acata decisions. Cal que reomplim el sistema democràtic i les institucions públiques de capacitat de decisió, execució i control, cal tornar el sistema democràtic com a eina real de la ciutadania i dels pobles. Cal tornar el poder econòmic a l’esfera de “lo públic” i comunitari, sota control democràtic. Potser, quan tornem a dotar de sentit aquest nostre sistema, començarem a redreçar-lo i sortirem d’aquest Estat de Salut Crític. Per aquests canvis, cal crear processos que comptin amb la intel·ligència col·lectiva, hi hem de ser totes i tots, cadascú des del seu àmbit.